Només un somni

Un dia vaig plorar,
Perquè el desig estava sec,
el mur sempre indestructible,
bategant,
el cor,
d’inquietuds ple.

M’havia semblat veure,
en la llunyania,
la carícia d’un bri d’aire fresc,
ocult,
sota les boires.

L’equilibri en la tempestat,
un aixopluc on condormir-se,
les esperances
reunides,
totes,
dins de mi.
Volia un núvol de cotó fluix,
púrpura,
on descansar dels efluvis del destí.
Pessigolles a les galtes,
rius de tinta pel camí.

Un murmuri em retornava;
lentament abandonava
el meu coixí,
plomes d’ocell quimèric:

No existeix mà que doni
carícies d’eternitat sens fi.
Les gotes d’aigua tèrbola
s’infiltren, inexorables,
pels porus, sens destí.
La verdor pot ressecar-se
i el violeta,
resseguint la silueta movedissa,
desapareixerà,
com un sospir,
en el vent.


Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, primavera del 1999.


 

Foto de Joan Fort. Sitges.

 

Àngel gris

Sense rumb fix. Un carreró sense sortida i, oberta, una blanquinosa porta d’emergència. Murs alts de maons foradats i visió prohibida, el buit d’una granada ocupant el lloc d’una fortificació indestructible. Ales puríssimes untades de greix lluent i brutícia oliosa. Taques d’òxid en un mar de plata, es despleguen apuntalant la que, omniscient, ho contempla tot des de la llunyana indiferència d’una clara nit d’estels.

Res s’ha transmutat i cap cosa resta inamovible a la roda del temps, mai ho farà. Planejar amb les puntes dels peus fermament aferrats a l’asfalt enganxós. Veus, imprecises, irredemptes en la realitat dels somnis immersos en disfressada hipocresia enganyosa.

Faroles negres, apagades, sense una espurna de claror, il·luminen l’aspre paisatge d’una ciutat somnàmbula, malalta d’insomni i mancada d’inocència. Punys closos, protegint l’únic desig de saber fins a on arriben els impossibles. Immòbil en el discórrer constant de la sang turquesa, bombejada per un corpuscle irracional. Lluernes tancades per la impotència. Cansament pintant una ratlla de passivitat sota l’arc de la incertesa. Por de veure sense ser mai vist, sorpresa davant l’autoreflex d’una única entitat.

Restes d’una plenitud de longevitat. Perfum da carn consumida per la riquesa. Ulls felins, instints transparents, urpes infal·libles. D’un salt aconsegueix l’aliment que l’hi infon vida. Curiositat per un món embrutit, un zoològic de ments confoses i colors eclipsats per un futur imminentment indefinit.
Mirar, comprar, consumir. Treballar, viure, estalviar. Sortir, beure, dormir. Començar, continuar, acabar. Viure sense consciència d’existir, morir sense interrogar-se del perquè ha de ser així. Ombres opaques de fantasmes d’un passat forçat a l’oblit.

Més pels que necessiten menys. Poc pels que no tenen res. Càlides i acollidores llars, fruit d’un arbre que ignora, del seu voltant, els arbustos del sotabosc. El contrast entela els cristalls, embafats de benignes intencions, evaporades sense l’esforç per complir-les. La presència no es materialitza, les extremitats acaparen la nul·litat. El tot en l’absurd del poder.

Càrregues lleugeres en un coixí de punxes on abandonar-les i recolzar un ínfim intent d’evasió. Ampolles buides, sadolles de penes i sospirs emancipats. Fosc fum pintant parets sense fonament. Ebri de desitjos i sobri d’emocions. No tastes l’elixir de la vida, gola resseca pels penyasegats abruptes de l’inconscient.

Fardells humans resten a la intempèrie dels sentiments animals. Cossos sense rostre, ments sense percepció de tenir dret a ser. Retalls d’estampats, formes de matisos diferents que configuren un cobrellit inexistent. Nu de prejudicis, antiadherent a l’encotillament, impermeable a la imposició. Vestit de teles transparents i paraules invisibles: calçat que no deixa petja. Pell obscura, idees grises. Somriure foll, llengua viperina. Tot és diàfan i virginal sota la crosta corrosiva. Blanca ànima i entranyes de vidre. Un àngel gris emparat pels astres i un laberint de túnels intrincats, sense evacuació possible.




Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, 1998.


                                
                                              

Sense escapatòria

L’ambient allà dins era irrespirable. A l’interior d’aquelles quatre parets, d’un color metàl·lic llampant, l’oxigen s’enraria i resultava dificultós respirar. Això, però, no era el pitjor.

La moqueta del terra amagava la veritable fredor d’aquest, però no aconseguia donar-li una calidesa real. Quatre muralles s’alçaven des d’aquest flonjo paviment i finalitzaven en un sostre baix i tacat de rovell. La superfície de les parets era eternament idèntica i aquesta igualtat era trencada per una única excepció. En un extrem de la paret restava, a un metre i mig del terra, una plaqueta brillant, proveïda de cercles brillants de colors, encastats a la placa, arrenglerats i ordenats verticalment: 1, 2, 3 , 4, 5, 6… Al costat adjacent d’aquesta paret, una escletxa d’esblanqueïda llum evidenciava l’existència d’una obertura. Evidentment. La porta tancada formava part també del conjunt, donant una sensació d’ofec i d’enclaustrament sense límits.

El pitjor era que la calor anava en augment a mesura que les hores, incansables, passaven i s’acostaven al migdia. Aquell estiu era realment un dels més calorosos que ell havia viscut. Durant aquell asfixiant agost, les temperatures s’havien disparat i havien arribat a altes cotes. L’asfalt s’enganxava a les soles de les sabates i els mosquits atacaven sense compassió. Els quaranta-dos graus de dins l’ascensor eren difícils de suportar. Tot i això, les altes temperatures no eren res comparat amb el què havia de patir.

Un petit fluorescent elèctric coronava el sostre, il·luminant la petita àrea de l’ascensor i dotant-lo d’una vivor artificial i poc agraïda. El silenci impregnava l’interior de l’estança, transmetent-li pensaments malaltissos. L’ascensor no era gaire gran, tot just hi haguessin cabut cinc persones adultes un xic estretes. Aquell ascensor no era pas luxós, però ja n’hi havia ben bé prou per un bloc de pisos.

Havia de patir el turment de la impotència, l’alarmant sensació de veure inútil qualsevol intent de salvació. L’ascensor s’havia convertit en la seva presó i la porta en la més terrible de les barreres; una muralla proveïda d’espines, forta com una fortificació, insalvable com un reixat elèctric. L’ascensor es convertiria en el seu sarcòfag, el silenci en el seu fred i inhòspit embolcall. Abans, però, viuria turments molt pitjors que la mort.


Maria Montoriol Llopart


Esparreguera, a 5 d’octubre del 1996.

                                                                                               

Ella

Ella no era com les altres. Sí, sé que sona a tòpic, però és la veritat. Ho intuïes només veure-la. Sempre l’envoltava una aurèola de misteri, que fascinava, però que també et feia sentir una estranya frustració; mai arribaries a saber quins pensaments revoltaven per la seva ment neta.

Era un mur infranquejable que només els més valents cavallers podien esfondrar ama la seva llarga llança. El qui ho aconseguia, però, tenia el seu agraïment i estimació eterna. Ella seria el seu tresor, un tresor que demanava que se’l cuidés, ja que si no ho feia l’or deixaria de brillar i la il·lusió s’apagaria amb una bufada, com una espelma en una nit de vent.

Els seus cabells llargs i suaus es balancejaven quan caminava pels camins poc concorreguts de la incertesa, ondulats per vivències i la passió dels sentiments.

Els seus ull eren grans, en forma d’ametlla, de mirada profunda i penetrant. Tímids quan es trobaven davant del desconegut, escorcolladors quan cercaven els secrets d’una ànima molt pròxima, transmetent-ho tot amb les seves pupil·les obscures.

Les paraules no li brollaven amb decisió, més aviat eren minses i plenes de buits. A vegades indecises a sortir a la llum de la vida, a vegades feréstegues, altres dolces i brollant com l’aigua del càntir.

La cara era ovalada, blanca com un glop de llet. El cosset gràcil, però de moviments ferms.Les seves formes eren les d’una dona jove, però ben feta. Vestia amb roba informal, poc pretensiosa, com ella mateixa.

Les seves relacions eren poques, però arrelades en el si de l’amistat i la comprensió. Per això era tan difícil arribar a ella; dormia en un capoll de seda i no s’adonava que ja era una papallona: lliure, radiant, àgil... Es refugiava en el seu petit món: la casa, l’institut, les amigues... Tenia por, por d’ella mateixa, por de viure. La seva visió arribava a la línia de la costa, més enllà no hi havia placidesa per a ella.

Donava sense demanar res a canvi i les ninetes se li enterbolien quan les paraules traspassaven la cuirassa de gel i li punxaven com agulles al seu trencadís cor. El problema és que patia en silenci, sense fer còmplices del seu dolor als qui la rodejaven. Podia explotar en qualsevol moment, però el patiment era per a ella. Els fragments de l’explosió no traspuaven pels porus, es quedaven endins, a les entranyes, al seu interior.

La vaig veure emprenent un camí...Però la direcció no la sé.


Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, 1996.

Dibuix original de Núria Montoriol pel relat "En el límit de la realitat".

El mur

El trepitjar pausat damunt les rajoles fredes, el vol elegant i majestuós dels ocells, el so penetrant de la vida a la ciutat. No allargaràs la mà, estesa a la realitat. Seguiràs mirant més enllà d’aquest gruixut mur, a un lloc on tu puguis planar, en el cel immens. Llavors, ningú s’estranyarà de la teva solitud, tampoc de la teva mirada trista. Seràs embolcallada per una calidesa embriagadora, del tot desconeguda.

Pensaments ficticis t’envairan, per un moment tot pot ser veritable, fins hi tot els somnis guardat en els llocs més recòndits i obscurs. Alguna cosa canviarà en el teu interior, ho notaràs en algun lloc del teu cor solcat de llàgrimes. Traspassaràs el llindar de la rutina, no sense una espurna de temor, entrant a l’interior d’un món a on tornaràs a sentir el batec de la vida.

La crua i imponent realitat esfondrarà el prim mur d’esperança que serà restituït per una fina capa de gel. Sota la fredor, hi ha una fràgil ànima, plena a vessar de sentiments frustrats que no seran mai descoberts. Seguiràs sent aquella noia d’ulls foscos i penetrants, de llargs cabells, ondulats pels camins ja traçats del destí. I amb la boca closa pels esculls de la incertesa.


Maria Montoriol Llopart


Esparreguera, a 15 de maig del 1994.