diumenge, 28 d’abril de 2013

El mur



El trepitjar pausat damunt les rajoles fredes, el vol elegant i majestuós dels ocells, el so penetrant de la vida a la ciutat. No allargaràs la mà, estesa a la realitat. Seguiràs mirant més enllà d’aquest gruixut mur, a un lloc on tu puguis planar, en el cel immens. Llavors, ningú s’estranyarà de la teva solitud, tampoc de la teva mirada trista. Seràs embolcallada per una calidesa embriagadora, del tot desconeguda.

Pensaments ficticis t’envairan, per un moment tot pot ser veritable, fins hi tot els somnis guardat en els llocs més recòndits i obscurs. Alguna cosa canviarà en el teu interior, ho notaràs en algun lloc del teu cor solcat de llàgrimes. Traspassaràs el llindar de la rutina, no sense una espurna de temor, entrant a l’interior d’un món a on tornaràs a sentir el batec de la vida.

La crua i imponent realitat esfondrarà el prim mur d’esperança que serà restituït per una fina capa de gel. Sota la fredor, hi ha una fràgil ànima, plena a vessar de sentiments frustrats que no seran mai descoberts. Seguiràs sent aquella noia d’ulls foscos i penetrants, de llargs cabells, ondulats pels camins ja traçats del destí. I amb la boca closa pels esculls de la incertesa.


Maria Montoriol Llopart


Esparreguera, a 15 de maig del 1994.




1 comentari:

  1. Aquest text el vaig escriure amb catorze anys, en un moment que em sentia vulnerable i desolada.

    ResponElimina