Ella

Ella no era com les altres. Sí, sé que sona a tòpic, però és la veritat. Ho intuïes només veure-la. Sempre l’envoltava una aurèola de misteri, que fascinava, però que també et feia sentir una estranya frustració; mai arribaries a saber quins pensaments revoltaven per la seva ment neta.

Era un mur infranquejable que només els més valents cavallers podien esfondrar ama la seva llarga llança. El qui ho aconseguia, però, tenia el seu agraïment i estimació eterna. Ella seria el seu tresor, un tresor que demanava que se’l cuidés, ja que si no ho feia l’or deixaria de brillar i la il·lusió s’apagaria amb una bufada, com una espelma en una nit de vent.

Els seus cabells llargs i suaus es balancejaven quan caminava pels camins poc concorreguts de la incertesa, ondulats per vivències i la passió dels sentiments.

Els seus ull eren grans, en forma d’ametlla, de mirada profunda i penetrant. Tímids quan es trobaven davant del desconegut, escorcolladors quan cercaven els secrets d’una ànima molt pròxima, transmetent-ho tot amb les seves pupil·les obscures.

Les paraules no li brollaven amb decisió, més aviat eren minses i plenes de buits. A vegades indecises a sortir a la llum de la vida, a vegades feréstegues, altres dolces i brollant com l’aigua del càntir.

La cara era ovalada, blanca com un glop de llet. El cosset gràcil, però de moviments ferms.Les seves formes eren les d’una dona jove, però ben feta. Vestia amb roba informal, poc pretensiosa, com ella mateixa.

Les seves relacions eren poques, però arrelades en el si de l’amistat i la comprensió. Per això era tan difícil arribar a ella; dormia en un capoll de seda i no s’adonava que ja era una papallona: lliure, radiant, àgil... Es refugiava en el seu petit món: la casa, l’institut, les amigues... Tenia por, por d’ella mateixa, por de viure. La seva visió arribava a la línia de la costa, més enllà no hi havia placidesa per a ella.

Donava sense demanar res a canvi i les ninetes se li enterbolien quan les paraules traspassaven la cuirassa de gel i li punxaven com agulles al seu trencadís cor. El problema és que patia en silenci, sense fer còmplices del seu dolor als qui la rodejaven. Podia explotar en qualsevol moment, però el patiment era per a ella. Els fragments de l’explosió no traspuaven pels porus, es quedaven endins, a les entranyes, al seu interior.

La vaig veure emprenent un camí...Però la direcció no la sé.


Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, 1996.

Dibuix original de Núria Montoriol pel relat "En el límit de la realitat".