Perduts a l'illa

Les ones es movien pausadament, seguint el ritme de les lentes hores, que no tenien pressa per discórrer. El sol bronzejava la seva pell daurada i adormia les seves sensacions, com si d’un suau bàlsam es tractés. Es trobava en un estat entre la vetlla i el son i petites gotes de suor parlaven el seu front i regalimaven fins a la boca entreoberta. De sobte, es feu la foscor, però la seva causa no fou un núvol de pluja, sinó una figura que es retallava davant l’astre rei. Ella notà un canvi en la il·luminació i intuí la seva presència. Entreobrí les parpelles i llambregà cap el lloc on ell es trobava. Aquest li feu un oferiment inesperat, però que a ella semblà satisfer-la.

Les seves mans, a primera vista, semblaven barroeres, però, amb el contacte de la fina pell d’ ella, es convertien en unes mans tendres, expertes, que prometien despertar el desig més exaltat. Començà per les puntes dels dits i després es dedicà als turmells i a les cames. Anà estenent crema protectora per les cuixes, fent un massatge circular que feia penetrar la loció, uniformement, per tots els porus. Ella, mentrestant, es delectava amb la fricció suau i alhora ferma sobre la seva pell.

Ell explorà el seu ventre amb dits hàbils i es dedicà, profusament, als protuberants pits. Per fer-ho, enretirà un xic el biquini i així pogué escampar el líquid calent. En el moment que els botons rosats despertaven instantàniament al seu contacte, ell notava com el banyador l’hi apretava extraordinàriament, degut a una erecció esplèndida.

La banyista advertí el desig ardent d’ell i no trigà a empunyar la seva més preuada arma. Es rebolcaren per l’arena calenta i els seus cossos es barrejaren fins a esdevenir-ne un de sol. La seva passió no tenia límits i res no els impedia satisfer la seva urgència amatòria.

Fou penetrada sense problemes, ja que es trobava preparada per acceptar el regal formidable d’ell. Sospirava cada vegada amb més intensitat i es convulsionava amb els orgasmes repetits i sense fi. Ell fruïa amb la seva expressió de satisfacció i, anhelant, volia que no s’acabés mai aquest estat d’exaltació i plaer extàtic. Però hi hagué un moment que no pogué suportar la compressió del seu membre viril i explotà en un mar dens que semblava no tenir fi. Ella somrigué davant el fruit dels seus esforços i no restà inactiva. Primer acabà amb les restes de la incontinència amb cops de llengua ràpids i efectius. Després es dedicà a resseguir tot el tronc per fer-lo revifar.

Ell s’abandonà a les manyagueries d’ella i notà com, altra vegada, l’alta torre s’erigia cap al cel infinit. Ella no s’acontentà amb aquesta erecció inesperada fins que no aconseguí el grau de duresa desitjada. Llavors es dedicà fervorosament a la tasca d’aconseguir un altre esclat de semen i devorava el membre amb xuclades ràpides, però intenses. Ell es desfeia de plaer i notava com les venes s’inflaven fins a rebentar. El clímax arribà i ella celebrà l’explosió amb un moviment accelerat de la llengua viperina, no deixant que ni una gota es perdés en l’extensió infinita de la platja.

Després de l’exercici es sentiren extenuats i es prometeren que no trigarien a repetir-ho.

Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, estiu del 2001.

Foto de Joan Fort. Calella de Palfrugell.

Àngel gris

Sense rumb fix. Un carreró sense sortida i, oberta, una blanquinosa porta d’emergència. Murs alts de maons foradats i visió prohibida, el buit d’una granada ocupant el lloc d’una fortificació indestructible. Ales puríssimes untades de greix lluent i brutícia oliosa. Taques d’òxid en un mar de plata, es despleguen apuntalant la que, omniscient, ho contempla tot des de la llunyana indiferència d’una clara nit d’estels.

Res s’ha transmutat i cap cosa resta inamovible a la roda del temps, mai ho farà. Planejar amb les puntes dels peus fermament aferrats a l’asfalt enganxós. Veus, imprecises, irredemptes en la realitat dels somnis immersos en disfressada hipocresia enganyosa.

Faroles negres, apagades, sense una espurna de claror, il·luminen l’aspre paisatge d’una ciutat somnàmbula, malalta d’insomni i mancada d’inocència. Punys closos, protegint l’únic desig de saber fins a on arriben els impossibles. Immòbil en el discórrer constant de la sang turquesa, bombejada per un corpuscle irracional. Lluernes tancades per la impotència. Cansament pintant una ratlla de passivitat sota l’arc de la incertesa. Por de veure sense ser mai vist, sorpresa davant l’autoreflex d’una única entitat.

Restes d’una plenitud de longevitat. Perfum da carn consumida per la riquesa. Ulls felins, instints transparents, urpes infal·libles. D’un salt aconsegueix l’aliment que l’hi infon vida. Curiositat per un món embrutit, un zoològic de ments confoses i colors eclipsats per un futur imminentment indefinit.
Mirar, comprar, consumir. Treballar, viure, estalviar. Sortir, beure, dormir. Començar, continuar, acabar. Viure sense consciència d’existir, morir sense interrogar-se del perquè ha de ser així. Ombres opaques de fantasmes d’un passat forçat a l’oblit.

Més pels que necessiten menys. Poc pels que no tenen res. Càlides i acollidores llars, fruit d’un arbre que ignora, del seu voltant, els arbustos del sotabosc. El contrast entela els cristalls, embafats de benignes intencions, evaporades sense l’esforç per complir-les. La presència no es materialitza, les extremitats acaparen la nul·litat. El tot en l’absurd del poder.

Càrregues lleugeres en un coixí de punxes on abandonar-les i recolzar un ínfim intent d’evasió. Ampolles buides, sadolles de penes i sospirs emancipats. Fosc fum pintant parets sense fonament. Ebri de desitjos i sobri d’emocions. No tastes l’elixir de la vida, gola resseca pels penyasegats abruptes de l’inconscient.

Fardells humans resten a la intempèrie dels sentiments animals. Cossos sense rostre, ments sense percepció de tenir dret a ser. Retalls d’estampats, formes de matisos diferents que configuren un cobrellit inexistent. Nu de prejudicis, antiadherent a l’encotillament, impermeable a la imposició. Vestit de teles transparents i paraules invisibles: calçat que no deixa petja. Pell obscura, idees grises. Somriure foll, llengua viperina. Tot és diàfan i virginal sota la crosta corrosiva. Blanca ànima i entranyes de vidre. Un àngel gris emparat pels astres i un laberint de túnels intrincats, sense evacuació possible.




Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, 1998.


                                
                                              

Sense escapatòria

L’ambient allà dins era irrespirable. A l’interior d’aquelles quatre parets, d’un color metàl·lic llampant, l’oxigen s’enraria i resultava dificultós respirar. Això, però, no era el pitjor.

La moqueta del terra amagava la veritable fredor d’aquest, però no aconseguia donar-li una calidesa real. Quatre muralles s’alçaven des d’aquest flonjo paviment i finalitzaven en un sostre baix i tacat de rovell. La superfície de les parets era eternament idèntica i aquesta igualtat era trencada per una única excepció. En un extrem de la paret restava, a un metre i mig del terra, una plaqueta brillant, proveïda de cercles brillants de colors, encastats a la placa, arrenglerats i ordenats verticalment: 1, 2, 3 , 4, 5, 6… Al costat adjacent d’aquesta paret, una escletxa d’esblanqueïda llum evidenciava l’existència d’una obertura. Evidentment. La porta tancada formava part també del conjunt, donant una sensació d’ofec i d’enclaustrament sense límits.

El pitjor era que la calor anava en augment a mesura que les hores, incansables, passaven i s’acostaven al migdia. Aquell estiu era realment un dels més calorosos que ell havia viscut. Durant aquell asfixiant agost, les temperatures s’havien disparat i havien arribat a altes cotes. L’asfalt s’enganxava a les soles de les sabates i els mosquits atacaven sense compassió. Els quaranta-dos graus de dins l’ascensor eren difícils de suportar. Tot i això, les altes temperatures no eren res comparat amb el què havia de patir.

Un petit fluorescent elèctric coronava el sostre, il·luminant la petita àrea de l’ascensor i dotant-lo d’una vivor artificial i poc agraïda. El silenci impregnava l’interior de l’estança, transmetent-li pensaments malaltissos. L’ascensor no era gaire gran, tot just hi haguessin cabut cinc persones adultes un xic estretes. Aquell ascensor no era pas luxós, però ja n’hi havia ben bé prou per un bloc de pisos.

Havia de patir el turment de la impotència, l’alarmant sensació de veure inútil qualsevol intent de salvació. L’ascensor s’havia convertit en la seva presó i la porta en la més terrible de les barreres; una muralla proveïda d’espines, forta com una fortificació, insalvable com un reixat elèctric. L’ascensor es convertiria en el seu sarcòfag, el silenci en el seu fred i inhòspit embolcall. Abans, però, viuria turments molt pitjors que la mort.


Maria Montoriol Llopart


Esparreguera, a 5 d’octubre del 1996.