dimarts, 8 de maig de 2018

CRÒNIQUES MARCIANES (PART 5)


Quan he despertat, la ressaca ja havia remès i, per fi, començava a pensar amb  claredat. Després d’enviar un missatge telepàtic per concertar una trobada amb els nous col·legues, he ingerit una càpsula transparent per nodrir-me correctament i he dedicat una hora a la lectura per alimentar la meva ment. La pròxima acció ha estat dirigir-me al poblat. Aquesta vegada he preferit activar el sistema locomotor humà per tal de conèixer en profunditat l’anatomia dels homínids. Volia ser puntual i, per aquest motiu, he començat a caminar amb molt temps d’antelació. Encara no domino les meves extremitats posteriors i temia fer tard a la nostra primera cita.
He arribat extenuat al punt de trobada. He trigat dues hores més del que havia previst. Pel camí, diverses persones han reclamat la meva atenció al crit de President, president! Un d’aquells éssers carnosos m’ha rodejat amb els seus braços enormes i m’ha espremut contra ell. I una afable humana m’ha convidat a menjar una cosa anomenada “pa amb tomàquet” a casa seva, cosa que m’ha costat molt refusar, ja que no acceptava que m’hi negués i tampoc em deixava marxar. Crec que prefereixo els improperis i els cops a aquestes desmesurades mostres d’efecte. M’he desempallegat com he pogut dels meus seguidors i he corregut cap a la reunió. Aquesta vegada no he deglutit cap droga, sinó una quantitat suficient d’H20 per poder recuperar el líquid perdut a litres a través de l’epidermis. També he demanat algun estri per netejar el bassal que s’ha format als meus peus. Quan he recuperat l’alè i ho he tingut tot ben eixut, els he dit que haig de canviar el meu camuflatge: no estic acostumat a ser el blanc de tantes atencions i prefereixo transformar-me en algú més anodí per tal de passar desapercebut. Ells han aplaudit aquest decisió i han comentat que entenien perfectament el que em passava perquè portar el pes d’aquest càrrec havia de ser ben estressant.
Il·lustració de Pep Llopart
Al final hem acabat parlant de la proposta que m’havien fet i els he confirmat que accedia a realitzar una secció a la seva revista. El tema encara l’havia d’acabar de definir, però he llençat la idea de que fos alguna cosa relacionada amb el viatge a la Terra. La proposta els ha entusiasmat i m’han animat a fer-ne un esborrany. Hem fixat una data per tornar-nos a veure i he aprofitat que estava a prop de la biblioteca per agafar més material de lectura. M’havien deixat una gorra i unes ulleres de sol i, gràcies a això, ningú m’ha reconegut. Tot seguit, m’he dirigit al lavabo d’homes per teletransportar-me a la nau, cosa que s’ha efectuat en pocs segons. I ja allà, he començat a pensar en tot el que havia succeït i a repassar el Diari Intergalàctic. Mentre llegia les meves pròpies peripècies, s’ha format una idea: el que havia escrit podia servir perfectament com a material literari. Ja sabia quin relat presentaria als companys de redacció.  
(Continuarà)

dilluns, 26 de març de 2018

CRÒNIQUES MARCIANES (PART 4)


Il·lustració de Pep Llopart

Després de donar-los les gràcies per l’oferiment i demanar un temps prudent per a la reflexió, em vaig acomiadar dels meus nous amics. Pensava que la nau seria el lloc idoni per meditar i poder absorbir la informació d’un exemplar titulat Sin noticias de Gurb que havia agafat en préstec de la biblioteca i que esperava que m’aportés informació sobre les complexes relacions entre extraterrestres i humans.
La veritat és que no recordo gaire bé com vaig arribar-hi. Però el que sí sé és que no tornaré a consumir aquesta droga que tant agrada als humans: el meu cervell s’ha inflamat de manera considerable i algunes vegades he temut que s’obrís pas a través del crani i explotés. L’estómac també ha notat el seu poderós efecte i ha rebutjat tot el que ahir vaig ingerir. He hagut de passar gran part del dia desinfectant l’interior de la nau una vegada i una altra, ja que quan la tenia neta i brillant, es reiniciaven les nàusees i els vòmits. No entenc com la beguda preferida dels humans té uns efectes secundaris tan nefastos. Els marcians consumim una medicina natural anomenada soma que potencia les nostres capacitats físiques, mentals i emocionals. No conté additius ni conservants de cap mena. I el que és més important, no crea addició i només el prenem quan les nostres capacitats es veuen seriosament migrades.
El primer que he fet quan he despertat ha estat cercar una pastilla d’aquest producte miraculós. Però l’encarregat de preparar la farmaciola es devia descuidar de proveir-me justament d’aquest medicament, ja que hi havia comprimits pel mareig espacial, píndoles antial·lèrgiques i fins i tot un repel·lent de malsons, però ni rastre de soma. He maleït mil vegades el sistema espacial marcià, que es centra més en les campanyes publicitàries que en formar a la seva plantilla de treballadors. Cansat de llançar improperis al buit que no servien per res més que per empitjorar la meva migranya, he recordat que havia de relatar tots els esdeveniments del viatge al diari de bord. Així que he passat gran part de la tarda escrivint tot el que ha passat des de que vaig aterrar a la Terra i llegint les peripècies dels ficticis alienígenes de l’obra d’Eduardo Mendoza. Això m’ha servit per oblidar-me temporalment dels meus problemes i passar unes hores molt divertides, però no m’ha ajudat a prendre una decisió respecte a l’oferiment que m’han fet els humans.
Quan he anat a dormir, encara estava donant voltes al tema i sospesant els pros i els contres d’acceptar-ho. No sabia si a la directiva de Planet Express li faria gaire gràcia que jo em dediqués a aquests afers. Però, per altra banda, si jo era prou responsable per haver emprés aquest viatge, també tenia la suficient autonomia per prendre les meves pròpies decisions... Exhaust, finalment he aconseguit agafar el son i quan he despertat, ja havia pres una decisió.
(Continuarà)

dimecres, 27 de desembre de 2017

CRÒNIQUES MARCIANES (PART 3)




Vaig dirigir-me al centre d’evacuació de la biblioteca per tal de dur a terme la meva segona simbiosi, ja que havia llegit que aquest és el lloc on els humans no gosen interrompre’t mai. El canvi va ser efectuat sense problemes. Però quan vaig obrir la porta per sortir, un inesperat impacte em va deixar estès a terra. Els lavabos dels humans no són unisex i l’animal que em va atacar per sorpresa, m’havia pres per un pervertit. La Dolors, que així és com es va presentar la venerable anciana, va apressar-se a demanar disculpes per la seva rebuda mentre m’ajudava a aixecar-me. I després de relatar que a la seva jovenesa havia estat aficionada a la boxa i sorprendre’s de que no conegués a cap persona d’una llarga sèrie de familiars i amics, va demanar-me un autògraf. Encara mig marejat, vaig estampar la meva firma en un tros de cel·lulosa blanca que l’anciana ràpidament es guardà a l’endimoniat artefacte que feia uns moments m’havia estampat a la cara.
Masegat i confús, vaig apressar-me a sortir del recinte. I quan per fi vaig travessar el llindar del portal, un grup d’individus em va cridar com si em conegués de tota la vida i van convidar-me a prendre alguna cosa amb ells. Vaig agrair aquest inesperat gest, ja que estava una mica fart de rebre cops i crits i necessitava una mica de calma i repòs. No sabia quins eren els costums gastronòmics d’aquells simpàtics personatges i per integrar-me al grup i no mostrar obertament el meu desconeixement, vaig dir demanar el mateix que estaven bevent ells. El contingut que vaig ingerir era gasós, d’una aparença semblant a la del líquid que excreten els humans per la bufeta i amb el primer glop, un bon raig d’aquell beuratge va sortir disparat pels conductes nasals. Després d’aquest lamentable accident, vaig ser més prudent a l’hora d’absorbir-lo. I a mesura que me’n ventilava unes quantes racions, notava com els problemes que m’havien acompanyat tot el dia s’anaven destil·lant i sorgia dins meu un gran amor per aquells habitants de la Terra que tan estranyament m’havien rebut.
L’eufòria m’envaïa i el sentiment d’agraïment va traduir-se ràpidament en una sèrie de confidències: vaig confessar que no era tan important com ells creien i que, al meu planeta, jo era l’encarregat de fregar els vidres de la casa presidencial fins que l’atzar es va encarregar de posar-me al capdavant d’una important missió secreta que no podia revelar-los. Seguidament vaig efectuar una sèrie de demostracions que els convenceren de la veracitat de les meves paraules. I l’entusiasme per haver conegut un marcià de “carn i ossos” i la baixa d’un company per depressió, els va impulsar a fer-me una proposta que em va sorprendre i que canvià el curs dels esdeveniments.

(Continuarà)


Il·lustració de Pep Llopart