dimecres, 27 de desembre de 2017

CRÒNIQUES MARCIANES (Part 3)




Vaig dirigir-me al centre d’evacuació de la biblioteca per tal de dur a terme la meva segona simbiosi, ja que havia llegit que aquest és el lloc on els humans no gosen interrompre’t mai. El canvi va ser efectuat sense problemes. Però quan vaig obrir la porta per sortir, un inesperat impacte em va deixar estès a terra. Els lavabos dels humans no són unisex i l’animal que em va atacar per sorpresa, m’havia pres per un pervertit. La Dolors, que així és com es va presentar la venerable anciana, va apressar-se a demanar disculpes per la seva rebuda mentre m’ajudava a aixecar-me. I després de relatar que a la seva jovenesa havia estat aficionada a la boxa i sorprendre’s de que no conegués a cap persona d’una llarga sèrie de familiars i amics, va demanar-me un autògraf. Encara mig marejat, vaig estampar la meva firma en un tros de cel·lulosa blanca que l’anciana ràpidament es guardà a l’endimoniat artefacte que feia uns moments m’havia estampat a la cara.
Masegat i confús, vaig apressar-me a sortir del recinte. I quan per fi vaig travessar el llindar del portal, un grup d’individus em va cridar com si em conegués de tota la vida i van convidar-me a prendre alguna cosa amb ells. Vaig agrair aquest inesperat gest, ja que estava una mica fart de rebre cops i crits i necessitava una mica de calma i repòs. No sabia quins eren els costums gastronòmics d’aquells simpàtics personatges i per integrar-me al grup i no mostrar obertament el meu desconeixement, vaig dir demanar el mateix que estaven bevent ells. El contingut que vaig ingerir era gasós, d’una aparença semblant a la del líquid que excreten els humans per la bufeta i amb el primer glop, un bon raig d’aquell beuratge va sortir disparat pels conductes nasals. Després d’aquest lamentable accident, vaig ser més prudent a l’hora d’absorbir-lo. I a mesura que me’n ventilava unes quantes racions, notava com els problemes que m’havien acompanyat tot el dia s’anaven destil·lant i sorgia dins meu un gran amor per aquells habitants de la Terra que tan estranyament m’havien rebut.
L’eufòria m’envaïa i el sentiment d’agraïment va traduir-se ràpidament en una sèrie de confidències: vaig confessar que no era tan important com ells creien i que, al meu planeta, jo era l’encarregat de fregar els vidres de la casa presidencial fins que l’atzar es va encarregar de posar-me al capdavant d’una important missió secreta que no podia revelar-los. Seguidament vaig efectuar una sèrie de demostracions que els convenceren de la veracitat de les meves paraules. I l’entusiasme per haver conegut un marcià de “carn i ossos” i la baixa d’un company per depressió, els va impulsar a fer-me una proposta que em va sorprendre i que canvià el curs dels esdeveniments.

(Continuarà)


Il·lustració de Pep Llopart

dilluns, 4 de desembre de 2017

CRÒNIQUES MARCIANES (Part 2)



Il·lustració de Pep Llopart



No volia provocar més reaccions hostils i vaig decidir adoptar la forma d’un dels espècimens per tal de passar desapercebut i poder absorbir la informació que necessitava sense interrupcions. Per fer-ho, vaig fixar-me en una imatge del dossier que l’última de les víctimes del cicló tenia a les mans abans d’alçar el vol. Efectuar la transformació no és un procés discret i per aquest motiu vaig cercar un lloc silenciós i obscur, resguardat de mirades inquisidores. Quan vaig trobar-lo, vaig iniciar immediatament el procés de descodificació genètica i els meus membres van començar a tremolar i estremir-se per tal d’emmotllar-se a la figura desitjada. De cop i volta vaig escoltar veus al meu voltant i un grup d’aquells estranys éssers va començar a entonar salmodies desenfrenades mentre s’agenollaven i miraven cap a la cúpula de l’edifici. Sembla que la llum que resultava del meu procés de reajustament havia atret a aquella colla d’exaltats que cridaven Al·leluia! mentre s’acostaven cada vegada més perillosament a mi.
Tampoc calia sumar la cremació als fenòmens d’aigua, de gas i d’aire que ja havia provocat, així que vaig optar per emetre una claror més intensa que els va cegar el temps suficient per escapolir-me tan ràpid com les cames a mig formar em van permetre. Durant la meva fugida el procés va finalitzar. I ja més calmat, vaig dirigir-me a un dels habitants per tal que m’indiquessin on es trobava l’edifici que buscava. La primera de les meves víctimes va sortir disparada cap a una altra direcció, ja que encara no m’havia adaptat a les meves noves cordes vocals i em va sortir una cosa més semblant a un rugit que a una pregunta. Però el segon intent sí que va donar els seus fruits. El meu interlocutor es va sorprendre molt de les meves paraules i quan jo marxava encara mantenia la boca oberta. Davant nostre hi havia el rètol gegant de la biblioteca.
Després d’endinsar-me dins d’un espai més fred i silenciós, els meus ulls van cercar una plataforma informativa per tal de connectar-m’hi. Durant el trajecte, els rostres dels pobladors del recinte no paraven de mirar-me amb estupefacció i fer comentaris en veu baixa. Suposo que l’hominoide Leticia Sabater no és una usuària habitual de la xarxa de biblioteques d’aquest planeta. Per connectar-me a un terminal vaig haver d’aconseguir un plàstic rectangular amb una sèrie de símbols gravats. Gràcies a aquest poderós artefacte vaig poder nodrir-me de coneixements sobre el planeta Terra. També vaig decidir que seria millor canviar d’aparença exterior, ja que la humana que havia triat no semblava ser una persona molt respectada ni estimada pels terrícoles. La meva missió cada vegada es complicava més.

(Continuarà)