dilluns, 4 de desembre de 2017

CRÒNIQUES MARCIANES (Part 2)



Il·lustració de Pep Llopart



No volia provocar més reaccions hostils i vaig decidir adoptar la forma d’un dels espècimens per tal de passar desapercebut i poder absorbir la informació que necessitava sense interrupcions. Per fer-ho, vaig fixar-me en una imatge del dossier que l’última de les víctimes del cicló tenia a les mans abans d’alçar el vol. Efectuar la transformació no és un procés discret i per aquest motiu vaig cercar un lloc silenciós i obscur, resguardat de mirades inquisidores. Quan vaig trobar-lo, vaig iniciar immediatament el procés de descodificació genètica i els meus membres van començar a tremolar i estremir-se per tal d’emmotllar-se a la figura desitjada. De cop i volta vaig escoltar veus al meu voltant i un grup d’aquells estranys éssers va començar a entonar salmodies desenfrenades mentre s’agenollaven i miraven cap a la cúpula de l’edifici. Sembla que la llum que resultava del meu procés de reajustament havia atret a aquella colla d’exaltats que cridaven Al·leluia! mentre s’acostaven cada vegada més perillosament a mi.
Tampoc calia sumar la cremació als fenòmens d’aigua, de gas i d’aire que ja havia provocat, així que vaig optar per emetre una claror més intensa que els va cegar el temps suficient per escapolir-me tan ràpid com les cames a mig formar em van permetre. Durant la meva fugida el procés va finalitzar. I ja més calmat, vaig dirigir-me a un dels habitants per tal que m’indiquessin on es trobava l’edifici que buscava. La primera de les meves víctimes va sortir disparada cap a una altra direcció, ja que encara no m’havia adaptat a les meves noves cordes vocals i em va sortir una cosa més semblant a un rugit que a una pregunta. Però el segon intent sí que va donar els seus fruits. El meu interlocutor es va sorprendre molt de les meves paraules i quan jo marxava encara mantenia la boca oberta. Davant nostre hi havia el rètol gegant de la biblioteca.
Després d’endinsar-me dins d’un espai més fred i silenciós, els meus ulls van cercar una plataforma informativa per tal de connectar-m’hi. Durant el trajecte, els rostres dels pobladors del recinte no paraven de mirar-me amb estupefacció i fer comentaris en veu baixa. Suposo que l’hominoide Leticia Sabater no és una usuària habitual de la xarxa de biblioteques d’aquest planeta. Per connectar-me a un terminal vaig haver d’aconseguir un plàstic rectangular amb una sèrie de símbols gravats. Gràcies a aquest poderós artefacte vaig poder nodrir-me de coneixements sobre el planeta Terra. També vaig decidir que seria millor canviar d’aparença exterior, ja que la humana que havia triat no semblava ser una persona molt respectada ni estimada pels terrícoles. La meva missió cada vegada es complicava més.

(Continuarà)

dilluns, 18 de setembre de 2017

CRÒNIQUES MARCIANES (Part 1)




Il·lustració de Pep Llopart


Vaig aterrar a la muntanya de Montserrat un càlid dia d’estiu. La nau va quedar encastada entre dues grans protuberàncies de pertorbadora forma fàl·lica, fet que va dificultar la meva primera inspecció. Després d’aconseguir obrir la porta i davallar amb penes i treballs per una de les roques, vaig trobar-me amb una inesperada sorpresa: uns éssers peluts que grimpaven d’una roca a una altra van començar a perseguir-me. Rodolant, vaig arribar cap a una zona menys boscosa: el meu sistema locomotor no està adaptat a la superfície terrestre i vaig optar per fer la croqueta fins arribar a un lloc més pla. No havia pogut despistar els estranys animals rosats que em volien encalçar i abans que em desintegressin amb el flaix de les pantalles rectangulars amb les quals anaven armats, vaig optar per teletransportar-me.
La meva sobtada caiguda en bomba a un recipient ple de matèria líquida, va foragitar a una pila de criatures marines que xisclaven mentre recollien a les seves cries espargides per la gespa. Per la meva part, jo vaig apressar-me a sortir d’aquella bassa gegant, ja que els meus òrgans s’estaven esponjant i cada vegada es tornaven més grans i pesats. La propulsió posterior va alliberar-me per fi del meu suplici, però va provocar vòmits i marejos a unes quantes figures que recarregaven els seus sistemes d’alimentació estirades sobre trossos de tela. No em va saber molt greu, ja que veient el seu recremat to de pell, ja estaven mig moribundes abans de l’expulsió de gas metà. Aquesta vegada, ningú em va perseguir.                 
         Els meus passos erràtics em van dirigir al que semblava una enorme torre de comunicacions. Vaig intentar descodificar el llenguatge que empraven per llançar els seus missatges, però l’únic que vaig aconseguir va ser una forta migranya degut a la repetició de tants ding, dang, dongs. El mareig em va fer rodar com una baldufa per carrers i places, cosa que va produir que els estranys éssers que trobava al meu pas s’elevessin i anessin a parar a diferents punts de les edificacions més altes del poblat. Necessitava trobar urgentment un centre d’informació per tal de conèixer la consistència i costums dels habitants rosats, ja que no volia ser el responsable de l’extinció d’aquella debilitada raça. Tenia una còpia del “Manual del marcià intergalàctic”, però, amb les presses per sortir, me l’havia deixat a la nau. Fent memòria vaig recordar que els centres d’aprovisionament de dades de la Terra s’anomenen biblioteques i vaig anar a la recerca d’una d’elles.

(Continuarà)