 |
| Foto de Joan Fort i muntatge de Maria Montoriol. |
-Què?
-Que ella només
el volia ajudar. I ho va pagar amb la seva vida.
-Sí...
-Creia en ell i
justificava moltes coses...-sospir-. La maleïda idea que tothom pot millorar.
Pensava que, si confiava suficientment en els altres, al final, ells també podrien veure el seu potencial amagat. I,
així, per fi, podrien fer realitat tots els seus somnis.
-Era el seu
caràcter. Una idealista. I sembla que les persones de la seva mena no tinguin
cabuda en aquest món. És com si haguessin de pagar una espècie de penitència
per ser com són.
-I... I no puc deixar de pensar... No... no em puc
treure del cap que ella em deia: “Penso que l’haig d’ajudar i crec que
aconseguirà curar-se. Però, per altra
banda, tinc una sensació que m’ofega i em repeteix insistentment que acabarà
malament tot això...”
-És molt, molt
dur el que ha passat. -li passa una mà per l’espatlla-. I no puc ni acostar-me mínimament a comprendre pel que estàs passant... És
difícil d’acceptar, però no ho podem arreglar... I tampoc ho podíem preveure de
cap de les maneres, per molt que ens hi entestem i analitzem tots els
detalls... Aquestes monstruositats només passen als llibres i a les pel·lícules
de terror...
-Entre sanglots-.
Tens raó, tens raó, ho sé... Ningú s’ho podia n..ni imaginar a...això... Però
és que em sento culpable, molt culpable! Jo ho veia! Li vaig dir que no era
com nosaltres, que tenia alguna part del mecanisme espatllat. Que no en
sortiria res de bo de tota aquesta història. Que pensés més en ella! Per què no vaig
insistir més, per què, collons?
-Sé, tots sabem ,
que vas intentar prevenir-la... Te l’estimaves. –prem la seva espatlla amb
força-. Encaixàveu d’una forma diferent i meravellosa. Canalitzaves la seva
alegria i lluminositat. Ella, un dia, em va comentar que, tot i els problemes,
aquesta era una de les etapes més felices de la seva vida. I també ella sabia
que tenies raó... Però es tractava del seu germà... No era, no podia ser,
objectiva...
-Silenci-...
-Només són
paraules. No canvien res, ni destrueixen el dolor. Però, tan ella com tu veu
fer el que havíeu de fer... Tot el que podíeu fer.
-Després d’una
pausa-. No, no em puc treure del cap l’accident. Per molt que ho intenti no puc
arrencar-m’ho del cap! Tanco els ulls i els veig dins el cotxe. De dia se
m’apareixen imatges i pensaments repulsius. No puc parar de preguntar-me: Què
va passar? A vegades me’ls imagino discutint sobre el seu tractament. Cada vegada el to de
la conversa és més alt. Ell no vol admetre que necessita ajuda. I els seus ulls
llancen mirades flamejants. Un moment de distracció. Perd el control del cotxe
i es precipiten cap al buit. En altres moments, els veig xerrant animadament en
un ambient d’estranya calma. I, de cop i volta, quan res ho fa preveure,
accelera, gira el volant i els condemna
als dos a una mort segura.
- Ja sé que és
molt fàcil dir-ho i molt difícil estar a la teva pell... -Sent com una
esgarrifança el sotraga de dalt a baix-. Però, és que mai sabrem exactament què va
succeir. Només podem estar segurs que ara ella era feliç i estava fent realitat
tots els seus somnis. I tu eres part (i molt important) d’aquesta felicitat.
- Ho intento, de
veritat que ho intento amb tota la meva ànima. Però no puc aturar aquesta
cascada de sentiments, no puc combatre tanta negativitat... -enfonsa el cap
entre les tremoloses mans-. No recordo res més que les discussions i els
plors. Com es sentia ella de culpable i d’impotent pel que estava passant amb
el seu germà. Em deia que no ho podia entendre, que no em posava al seu lloc...
Que no havia viscut immers en una infància d’incomunicació. I tampoc m’havia contagiat de l’aguda
tristesa de la seva família... I jo, realment, sí que em posava al seu lloc,
però no la volia veure patir. I ni molt menys volia acceptar que perdés la tranquil·litat i
la salut per culpa del desgraciat del seu germà! I ara ja no hi és, joderrr! I jo no hi puc fer res! Només
odiar-lo i odiar-me! No puc parar de torturar-me! Voldria matar-lo, però ja està
mort! Això em supera. És insuportable! No puc apartar-ho! No puc parar aquest
soroll!
En aquest moment
de la conversa, els dos amics callen. Les llàgrimes solquen els pensaments
d’ambdós. La desesperació, rabiosament, els inunda i no tenen esma per combatre-la un cop
més. Es posen dempeus amb dificultat i
s’allunyen, lentament, amb recança, de la solitària làpida.
Aliena a les dues
figures que es van empetitint, una aranya inicia la laboriosa tasca de
confeccionar una trampa. Teixeix una fina tela sobre la freda pedra. El fil
sembla innocu, transparent, inofensiu. Però en la seva aparent fragilitat
revesteix precisament la seva arma més potent. Les víctimes no veuen el perill.
No són conscients d’aquesta letal xarxa fins que queden fatalment atrapades en
el parany. Les seves potetes queden enganxades en un dels seus intricats radis.
Llavors, volen recuperar la llibertat perduda i proven de volar frenèticament .
Estan indefenses, vulnerables enfront
del seu aràcnid botxí. L’aranya s’acosta a aquest ser que no
pot escapar i que cada vegada té menys energia per oposar-se al seu inevitable destí. La seva ceguera l’ha
conduït a caure en una elaborada trampa.
La seva vida s’apaga gradualment, fatalment. I quan n’és plenament conscient,
està perduda, irremeiablement perduda.
Maria Montoriol Llopart.
Esparreguera, a 16 de juliol del 2014.
