 |
Il·lustració de Pep Llopart |
Vaig
aterrar a la muntanya de Montserrat un càlid dia d’estiu. La nau va quedar
encastada entre dues grans protuberàncies de pertorbadora forma fàl·lica, fet
que va dificultar la meva primera inspecció. Després d’aconseguir obrir la
porta i davallar amb penes i treballs per una de les roques, vaig trobar-me amb
una inesperada sorpresa: uns éssers peluts que grimpaven d’una roca a una altra
van començar a perseguir-me. Rodolant, vaig arribar cap a una zona menys boscosa:
el meu sistema locomotor no està adaptat a la superfície terrestre i vaig optar
per fer la croqueta fins arribar a un lloc més pla. No havia pogut despistar
els estranys animals rosats que em volien encalçar i abans que em
desintegressin amb el flaix de les pantalles rectangulars amb les quals anaven
armats, vaig optar per teletransportar-me.
La meva sobtada caiguda en
bomba a un recipient ple de matèria líquida, va foragitar a una pila de
criatures marines que xisclaven mentre recollien a les seves cries espargides
per la gespa. Per la meva part, jo vaig apressar-me a sortir d’aquella bassa
gegant, ja que els meus òrgans s’estaven esponjant i cada vegada es tornaven
més grans i pesats. La propulsió posterior va alliberar-me per fi del meu
suplici, però va provocar vòmits i marejos a unes quantes figures que
recarregaven els seus sistemes d’alimentació estirades sobre trossos de tela.
No em va saber molt greu, ja que veient el seu recremat to de pell, ja estaven
mig moribundes abans de l’expulsió de gas metà. Aquesta vegada, ningú em va
perseguir.
Els meus passos erràtics em van dirigir al que semblava una enorme torre de comunicacions. Vaig intentar descodificar el llenguatge que empraven per llançar els seus missatges, però l’únic que vaig aconseguir va ser una forta migranya degut a la repetició de tants ding, dang, dongs. El mareig em va fer rodar com una baldufa per carrers i places, cosa que va produir que els estranys éssers que trobava al meu pas s’elevessin i anessin a parar a diferents punts de les edificacions més altes del poblat. Necessitava trobar urgentment un centre d’informació per tal de conèixer la consistència i costums dels habitants rosats, ja que no volia ser el responsable de l’extinció d’aquella debilitada raça. Tenia una còpia del “Manual del marcià intergalàctic”, però, amb les presses per sortir, me l’havia deixat a la nau. Fent memòria vaig recordar que els centres d’aprovisionament de dades de la Terra s’anomenen biblioteques i vaig anar a la recerca d’una d’elles.
Els meus passos erràtics em van dirigir al que semblava una enorme torre de comunicacions. Vaig intentar descodificar el llenguatge que empraven per llançar els seus missatges, però l’únic que vaig aconseguir va ser una forta migranya degut a la repetició de tants ding, dang, dongs. El mareig em va fer rodar com una baldufa per carrers i places, cosa que va produir que els estranys éssers que trobava al meu pas s’elevessin i anessin a parar a diferents punts de les edificacions més altes del poblat. Necessitava trobar urgentment un centre d’informació per tal de conèixer la consistència i costums dels habitants rosats, ja que no volia ser el responsable de l’extinció d’aquella debilitada raça. Tenia una còpia del “Manual del marcià intergalàctic”, però, amb les presses per sortir, me l’havia deixat a la nau. Fent memòria vaig recordar que els centres d’aprovisionament de dades de la Terra s’anomenen biblioteques i vaig anar a la recerca d’una d’elles.
(Continuarà)
