Existeix l’amistat
després dels 30? Aquesta és una pregunta que repetides vegades m’ha furgat la
consciència darrerament. I la meva resposta és igual de contundent: sí. Però, “respira
i es mou” igual que quan eres més jove? Aquí, la contestació ja no és tan clara
i rotunda. Òbviament no es tracta de la
mateixa camaraderia desinteressada i absoluta que gaudies d’adolescent.
Llavors, tota la colla anàveu a una i compartíeu qualsevol moment. Semblàveu dibuixar
el mateix camí i les petites diferències personals no importaven, ja que l’objectiu
era sortir i passar-ho bé sense fi. No transcorria una setmana sense que esgarrapéssiu
un moment per fer una birra o anar a un concert. I les responsabilitats,
càrregues i compromisos ineludibles de l’avorrida vida adulta, encara no us
havien colpit.
Amb els discórrer
dels anys, les prioritats canviaren i qui no estava cansat per realitzar una
feina esgotadora, havia de fer un examen, vivia lluny o tenia una parella a qui
no li agradava trepitjar el bar heavy que freqüentàveu habitualment. Les
excuses per no reunir-vos s’acumulaven i els vostres camins es bifurcaven
inexorablement. Noves aficions, problemes
econòmics, fills... El que abans eren petites discrepàncies, van anar
convertint-se en expectatives de vida
contràries i, sovint, irresolubles que us empenyien per paisatges ben distints.
Així les trobades intempestives que abans tan anhelàveu, es dissolien cada
vegada més en el temps. Només quan algun company es trobava sense parella,
semblava recordar-se dels vells hàbits, i per un breu període, tornaven les
gerres de cervesa, les confidències i els agermanaments.
I ara, que tinc
quasi 35 anys, penso que la meva visió idealista i “quixotesca” de l’amistat ja
no em serveix per aquest nou període de la meva existència, potser mai ho ha
fet. La seva imatge clara i pura es desenfoca
i els anys i les experiències l’han revestit d’una capa opaca de desenganys
i malsons intermitents. La vida m’ha
anat arrencant tires i tires d’innocència. Ja no sóc la mateixa i ja no tolero aliances
mesquines, ni mostres de fingit enteniment. Un nou respecte per mi mateixa em
fa filar molt més prim quan adquireixo una nova coneixença o entrelluco algun
estrany comportament. No puc evitar que
em requin una mica aquest canvis i m’agradaria no haver hagut d’escudar la meva
consciència amb les armes de la prudència i el capteniment.
L’amistat pot ser
una corda que et salva de patir sol les fuetejades de la vida. Un llaç que et
lliga a la humanitat , et reconcilia amb les pròpies tenebres i alleuja el
bagatge de la teva biografia. Però també pot esdevenir una aspre soga que
asfíxia les teves expectatives. I un nus esmunyedís que estreny el corrent
sanguini i detura el doll de confiança i
lleialtat que diposites a l’engranatge de la vida.
Maria Montoriol Llopart.
Esparreguera, a 26 de gener del 2015.
