Sense escapatòria

L’ambient allà dins era irrespirable. A l’interior d’aquelles quatre parets, d’un color metàl·lic llampant, l’oxigen s’enraria i resultava dificultós respirar. Això, però, no era el pitjor.

La moqueta del terra amagava la veritable fredor d’aquest, però no aconseguia donar-li una calidesa real. Quatre muralles s’alçaven des d’aquest flonjo paviment i finalitzaven en un sostre baix i tacat de rovell. La superfície de les parets era eternament idèntica i aquesta igualtat era trencada per una única excepció. En un extrem de la paret restava, a un metre i mig del terra, una plaqueta brillant, proveïda de cercles brillants de colors, encastats a la placa, arrenglerats i ordenats verticalment: 1, 2, 3 , 4, 5, 6… Al costat adjacent d’aquesta paret, una escletxa d’esblanqueïda llum evidenciava l’existència d’una obertura. Evidentment. La porta tancada formava part també del conjunt, donant una sensació d’ofec i d’enclaustrament sense límits.

El pitjor era que la calor anava en augment a mesura que les hores, incansables, passaven i s’acostaven al migdia. Aquell estiu era realment un dels més calorosos que ell havia viscut. Durant aquell asfixiant agost, les temperatures s’havien disparat i havien arribat a altes cotes. L’asfalt s’enganxava a les soles de les sabates i els mosquits atacaven sense compassió. Els quaranta-dos graus de dins l’ascensor eren difícils de suportar. Tot i això, les altes temperatures no eren res comparat amb el què havia de patir.

Un petit fluorescent elèctric coronava el sostre, il·luminant la petita àrea de l’ascensor i dotant-lo d’una vivor artificial i poc agraïda. El silenci impregnava l’interior de l’estança, transmetent-li pensaments malaltissos. L’ascensor no era gaire gran, tot just hi haguessin cabut cinc persones adultes un xic estretes. Aquell ascensor no era pas luxós, però ja n’hi havia ben bé prou per un bloc de pisos.

Havia de patir el turment de la impotència, l’alarmant sensació de veure inútil qualsevol intent de salvació. L’ascensor s’havia convertit en la seva presó i la porta en la més terrible de les barreres; una muralla proveïda d’espines, forta com una fortificació, insalvable com un reixat elèctric. L’ascensor es convertiria en el seu sarcòfag, el silenci en el seu fred i inhòspit embolcall. Abans, però, viuria turments molt pitjors que la mort.


Maria Montoriol Llopart


Esparreguera, a 5 d’octubre del 1996.