Àngel gris

Sense rumb fix. Un carreró sense sortida i, oberta, una blanquinosa porta d’emergència. Murs alts de maons foradats i visió prohibida, el buit d’una granada ocupant el lloc d’una fortificació indestructible. Ales puríssimes untades de greix lluent i brutícia oliosa. Taques d’òxid en un mar de plata, es despleguen apuntalant la que, omniscient, ho contempla tot des de la llunyana indiferència d’una clara nit d’estels.

Res s’ha transmutat i cap cosa resta inamovible a la roda del temps, mai ho farà. Planejar amb les puntes dels peus fermament aferrats a l’asfalt enganxós. Veus, imprecises, irredemptes en la realitat dels somnis immersos en disfressada hipocresia enganyosa.

Faroles negres, apagades, sense una espurna de claror, il·luminen l’aspre paisatge d’una ciutat somnàmbula, malalta d’insomni i mancada d’inocència. Punys closos, protegint l’únic desig de saber fins a on arriben els impossibles. Immòbil en el discórrer constant de la sang turquesa, bombejada per un corpuscle irracional. Lluernes tancades per la impotència. Cansament pintant una ratlla de passivitat sota l’arc de la incertesa. Por de veure sense ser mai vist, sorpresa davant l’autoreflex d’una única entitat.

Restes d’una plenitud de longevitat. Perfum da carn consumida per la riquesa. Ulls felins, instints transparents, urpes infal·libles. D’un salt aconsegueix l’aliment que l’hi infon vida. Curiositat per un món embrutit, un zoològic de ments confoses i colors eclipsats per un futur imminentment indefinit.
Mirar, comprar, consumir. Treballar, viure, estalviar. Sortir, beure, dormir. Començar, continuar, acabar. Viure sense consciència d’existir, morir sense interrogar-se del perquè ha de ser així. Ombres opaques de fantasmes d’un passat forçat a l’oblit.

Més pels que necessiten menys. Poc pels que no tenen res. Càlides i acollidores llars, fruit d’un arbre que ignora, del seu voltant, els arbustos del sotabosc. El contrast entela els cristalls, embafats de benignes intencions, evaporades sense l’esforç per complir-les. La presència no es materialitza, les extremitats acaparen la nul·litat. El tot en l’absurd del poder.

Càrregues lleugeres en un coixí de punxes on abandonar-les i recolzar un ínfim intent d’evasió. Ampolles buides, sadolles de penes i sospirs emancipats. Fosc fum pintant parets sense fonament. Ebri de desitjos i sobri d’emocions. No tastes l’elixir de la vida, gola resseca pels penyasegats abruptes de l’inconscient.

Fardells humans resten a la intempèrie dels sentiments animals. Cossos sense rostre, ments sense percepció de tenir dret a ser. Retalls d’estampats, formes de matisos diferents que configuren un cobrellit inexistent. Nu de prejudicis, antiadherent a l’encotillament, impermeable a la imposició. Vestit de teles transparents i paraules invisibles: calçat que no deixa petja. Pell obscura, idees grises. Somriure foll, llengua viperina. Tot és diàfan i virginal sota la crosta corrosiva. Blanca ànima i entranyes de vidre. Un àngel gris emparat pels astres i un laberint de túnels intrincats, sense evacuació possible.




Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, 1998.