Bé,
tornem a començar. Em presento, em dic Angelina, tinc 45 anys, no m’agrada el
color blanc, però gronxar-me sobre els balancins, em deleix. I estic tancada en
un manicomi. Us preguntareu, per què l’Angelina, una dona madura a qui no li agrada el blanc (per gustos,
colors!) i, en canvi, la tranquil·litzen les cadires mòbils, ha estat senyalada
amb una marca roent, profunda i inesborrable? Doncs la veritat és que ni jo
mateixa ho acabo d’entendre. Però noto que necessito escopir-ho tot en aquest impol·lut
llenç que reclama que el taqui amb els
meus confusos sentiments. Potser, quan m’hagi explicat, veuran que sóc innocent i que han comès un terrible error, ja
que han tancat a la persona equivocada:
Abans que
ocorreguessin els esdeveniments que han desembocat en la surrealista
circumstància actual, jo duia una
existència tranquil·la i avorrida. La meva infància va ser d’allò més anodina,
ni alegre ni trista. Sóc filla única i els meus pares sempre m’han tractat de
manera correcta. No recordo que m’hagin
posat les mans a sobre gaires vegades, només quan en feia una de grossa. Però
tampoc tinc la sensació d’haver rebut molts afalacs ni carícies. De petita ja
era una nena que passava desapercebuda. Les meves notes no eren per tirar
coets, però sempre aprovava les assignatures sense dificultats. Jo no destacava en cap aspecte
concret i quan vaig acabar els estudis obligatoris vaig decidir posar-me a
treballar per tal de deixar de ser una càrrega per la meva família.
Gràcies a la
recomanació d’una amiga i encoratjada pels meus pares, vaig entrar a treballar
a una botiga de betes i fils ubicada a la meva petita ciutat, Terrassa. No es
tractava d’una feina gaire complicada: despatxar a les clientes, realitzar les
comandes, quadrar la caixa (tinc bon cap pels números) i ordenar les
prestatgeries i els calaixos curulls de llanes de colors, mitges de niló, agulles
i botons. Els dies passaven lleugers i tous, com les madeixes que venia a les
pacients cosidores. I enmig d’aquest
teixir pausat dels dies, va aparèixer el Jesús. Venia a complir els encàrrecs
de la seva mare, que estava malalta i havia de guardar repòs. Des del primer
dia em vaig fixar en els seus ulls riallers i en una boca que semblava observar cada un dels meus moviments i que sempre pronunciava el comentari adient per a fer-me enrogir. Ben
aviat va demanar-me per sortir i jo li vaig dir que sí, naturalment.
Al cap de pocs
mesos ens vam casar i vam anar a viure junts. Els meus pares van posar el crit
al cel. No portàvem ni un any festejant i ja volia marxar de casa? No seria
millor que ens coneguéssim una miqueta més? Pensa que la convivència és molt
difícil, filla i hauràs d’acostumar-te a totes les seves manies. Encara sou
molt joves... Però estàvem molt enamorats i no ens importava res més que estar
junts. Tampoc ens suposava cap problema viure en un pis petit, de dues
habitacions, menjador minúscul i cuina
encara més esquifida. Ens estimàvem i tots ens semblava fabulós, de color de
rosa. Ben aviat vam voler ampliar el nostre petit nucli de dos. I després, quan
anàrem al metge i aquest ens deia que encara era aviat per pensar en algun
problema, que ho seguíssim provant, no ens vam alarmar. No feia gaire que
intentàvem tenir fills i seguíem immersos en un núvol, un esponjós núvol
de cotó fluix travessat per llampecs que jo no volia veure ni escoltar. Perquè
el Jesús era un home intel·ligent, de caràcter i sabia el que era millor per
mi. I jo me l’estimava tant que el deixava fer. Les sortides amb les amigues
van acabar, ja tenia una edat, m’havia de dedicar a la família. Però la família
érem ell i jo, ja que l’anhelada descendència no arribava. I quan el metge ens
va dir que jo mai podria tenir fills, vaig sentir com si sempre ho hagués sabut.
Era una inútil, una màquina defectuosa. No podria demostrar-li l’amor que sentia per ell amb el fruit del
meu ventre. Mai.
I la nostra
vida junts també va començar a emmalaltir. Jo notava que el Jesús cada vegada
es distanciava més de mi. Sempre tornava tard de la feina. Les seves mirades ja
no em llançaven rialles, sinó que em punxaven amb acusacions. I, dels seus
llavis, brollaven àcides queixes en lloc de paraules rehabilitadores. Jo em
sentia paralitzada, incompleta i incapaç de reaccionar. Continuava treballant,
tenia la casa neta com una patena i complia totes les rutines, com un autòmat.
Però em sentia buida, com si m’haguessin extirpat una part de mi. Sabia que
l’havia defraudat. I això no m’ho podria perdonar mai. Per això excusava el
canvi que s’havia efectuat en ell i pensava que era culpa meva, que la
infertilitat era el meu pecat. Em mereixia tot el que m’estava passant. Assumia
la meva penitència. Van passar els mesos i els tediosos anys. Fins que un dia vaig
començar a flairar la seva traïció i la meva caiguda. Jo, al principi ho negava,
no podia creure que m’estigués
enganyant. Però el degoteig d’excuses, les traces de converses telefòniques
que jo atrapava quan pensava que estava sol, la seva falta de desig sexual (ell
que sempre es vanava de ser insadollable) i les llargues absències, em van evidenciar
el que jo no volia ni imaginar.
Va ser llavors
quan vaig començar a escriure el diari. No tenia ningú a qui vomitar-li tot el
que m’estava passant i el Jesús sempre havia detestat als psicòlegs, cosa de
bojos i gent malalta, deia. Jo necessitava desintoxicar-me, treure tot el que
estava podrit de dins meu. Per això vaig anar a la llibreria i vaig comprar una
llibreta ben gran, de colors llampants. I enlloc d’escriure sobre les meves
desgràcies vaig decidir crear-me una nova personalitat. Si escrivia sobre mi,
què diria? Avui, demà, demà passat aniré a treballar, netejaré, cuinaré i
m’arreglaré en va pel meu marit, que invariablement arribarà tard i no agrairà
cap de les meves atencions? No em feia falta reviure els meus dies grisos, sinó
evadir-me d’ells. I per això em vaig inventar la Llúcia. Ella era tot el que jo
no era: guapa, alta, prima, decidida, segura d’ella mateixa. Vaig construir-li tota
una història a mida. Era una dona d’èxit, una empresària que no depenia del seu
marit, ja que ella mateixa es pagava els perfums i els viatges. Tenia dos fills
adorables: la Jana i el Bru. Vivia en una casa gran i luxosa i no s’havia de
dedicar a tenir-la neta, ja tenia criats per fer aquestes desagradables
tasques. Conduïa un cotxe descapotable i un cop a la setmana (com a mínim)
anava a degustar un deliciós sopar amb les seves meravelloses amigues.
Però, ni la
ficció més perfecta pot escapar-se de la contagiosa realitat: la Llúcia va
esbrinar que el seu home es veia amb una altra dona, més jove i siliconada. I
ella no va reaccionar com jo, no. Va sentir que la ira es propagava per cada
racó de les seves ben connectades neurones. I
començà a elaborar un exquisit pla de venjança, minuciós i cruel. Primer
esbrinaria qui era la dona que estava fent trontollar la seva vida de somni: a
on vivia, a què és dedicava i quan i com es veia aquella meuca amb el seu marit.
Després s’ocuparia d’ells. Els hi ho faria pagar car, molt car.
I
en aquest punt de la narració interrompo bruscament el meu balanceig, ja que la
virulència dels fets em colpeja altra vegada. Em costa escriure el què va
passar perquè encara no ho he acabat d’assimilar:
Durant
un dels vespres d’eterna solitud que jo aprofitava per inventar-me una nova
vida, va sonar el telèfon. Vaig pensar que seria el Jesús que em tornava a dir
que no l’esperés per sopar. Però no era ell. Una veu mecànica i freda va
parlar-me des de la realitat exterior. S’havia produït un sinistre. El
conductor era el meu marit. Dins l’automòbil, hem trobat dos cadàvers, em van
dir quan vaig anar a prendre declaració a comissaria. I les proves presenten
certs indicis d’irregularitat, em llençaren. Vaja, que sospitaven que no era un
accident fortuït, sinó premeditat. Em van dir que havien d’investigar el seu
entorn més proper. És a dir, als seus amics i a mi, a la seva dona, ja que els seus pares ja no
estaven entre nosaltres. I quan van escorcollar el nostre pis, van trobar el diari. I començaren a
disparar-se les sospites i les acusacions. Quan els vaig explicar que m’ho
havia inventat tot, que el que havia escrit era només innòcua ficció, no em van
voler creure. Tampoc existia ningú que pogués confirmar la meva coartada, ja
que, aquell tràgic dia, després de treballar, havia estat tota la tarda a casa,
sola. Mentre avançaven les investigacions van decidir traslladar-me
a una institució mental, ja que, segons ells, jo era un perill per a mi
mateixa i pels altres. I allà cuidarien de mi.
I
per aquesta raó estic aquí engabiada, per les meves fabulacions. Vaig començar
a escriure el diari per tal de no perdre la raó. I la ficció ha acabat erigint les
parets de bogeria i perdició que em rodegen. No és irònic això? Però ara que he
decidit acabar amb tot, em sento molt més tranquil·la. Estic farta que em
diguin qui sóc. De dubtar. De justificar tot el que penso i faig. Ja no em
trepitjaran i sacsejaran més. No ho permetré. Ara ja no hi ha cap raó per
viure: Jesús ha davallat als inferns i jo he caigut amb ell. I quan abandoni
aquest món insà, m’emportaré el que ells més cobegen. Els meus perseguidors, insensibles
monstres que dissequen cada circumval·lació del meu cervell amb proves i
preguntes, no han aconseguit esbrinar la
veritat. Ni ho faran. Perquè el que ells desconeixen és que no han trobat l’autèntic
diari. Les meves memòries estan amagades a un lloc que la seva limitada imaginació mai descobrirà.
I jo, m’emportaré aquest secret a la tomba.
Maria Montoriol Llopart
Esparreguera, a 25 de novembre de 2015.
