 |
| Foto de Joan Fort. Santander. |
Recordava els estius a Tossa de mar amb
nostàlgia i una certa amargor: mai podria recuperar la innocència de les trenes
llargues i la llibertat de volar sobre els pedals d’una bicicleta. La felicitat
consistia en anar tot el dia amb banyador. Dormir sota la fina tela de la tenda
de càmping, sentint només el brogit bressolador del mar. Jugar a quin dels
cosins aguantava més estona la respiració sota l’aigua. Inventar cabanes al
bosc i construir històries fabuloses. Esperar amb delit que arribés el diumenge
per anar al bar i devorar un gelat multicolor. Sense horaris, sense presses,
zero preocupacions. La vida a l’aire lliure els permetia relaxar-se i trencar la rutina pesarosa de la resta de l’any. I també
establir una espècie d’intimitat, un vincle que només es produeix amb el frec a
frec de les sobretaules i les excursions amenitzades amb pa i xocolata.
Però es van fer grans. Els seus membres es
van estirar i, de mica en mica, van abandonar els jocs infantils. I, en un
moment indefinit d’aquest oceà de canvis, també s’acabaren les vacances al
càmping. Al pare, el despatx, cada vegada l’hi robava més hores i no podia
perdre el temps a la platja. I la mare, després d’insistir molt, finalment, es
doblegava a la seva voluntat, quin remei. Estava molt estressat (una paraula
nova i malèfica!), ho havien d’entendre. Ja farien alguna escapada tots quatre
a Coma-ruga, que estava més a prop. No sabria dir en quin moment la tristesa va
capbussar-se a les seves vides. Potser va ser quan s’acabaren les anhelades
vacances a la costa. O quan va començar a preocupar-se més per com l’hi quedava
el banyador (ai, l’adolescència) que per dansar amb les ones; com una nàiada
que perdia la lluentor de les escames i anhelava noves plomes per emprendre un sorprenent
viatge. Però el fet és que les rialles van ser cada vegada menys freqüents i
les vacances d’estiu més i més llargues.
El soroll d’unes passes talla els seus
pensaments. A sopar! Un carretó
llisca per l’asèptic terra de la silenciosa habitació. La infermera em pregunta
com vaig de gana. I davant la meva ganyota de protesta, em rondina i em diu que
si no menjo, no podré posar-me prou forta per sortir de l’hospital. Però jo
tinc la boca de l’estómac closa, segellada a qualsevol aliment, clausurada a la
vida. La lluita per menjar és una de les moltes guerres que haig de batallar
sola. Després de posar a prova la meva minvada força de voluntat, aconsegueixo
deglutir una tercera part del contingut de la safata. I gràcies a això, sóc
premiada amb la tornada a un descans descolorit i insípid. La meva mirada es
fixa a la paret, on un quadre, de rictus impertorbable i gris, sembla riure’s del
meu sofriment i reflectir la meva profunda desolació.
Ara tinc molt temps, massa temps per
pensar. Intento crear imatges positives, com m’ha recomanat el psicòleg. Un
psicòleg que no em van voler proporcionar abans que tot es precipités. No
estava prou fotuda, em van dir. Unes pastilletes, repòs, prendre l’aire... I
ara, el doctor em diu que haig de canviar d’actitud, mirar la part positiva del
que m’està passant. Que sort en tinc d’estar viva. Però ell no resta prostrat
en un llit. Tampoc ha destruït la seva vida. Ni ha mutilat la confiança dels
que l’envolten. No, no ho ha fet. Però jo sí. L’he cagat fins el fons.
M’assalten els retrets. Se’m claven les preguntes. Em supura el remordiment: Per què no ens vas demanar ajuda? Sempre hem
estat al teu costat! Què has fet, Déu meu, què has fet!
No entenen que l’últim que volia fer era
preocupar-los. Que no vaig ser capaç d’acceptar la realitat, que amenaçava
esclafar la meva dèbil cuirassa, fins que va ser massa tard. I que quan vaig
rebre la carta de desallotjament ja estava immersa en un pou pregon i profund.
No tenia esma per rebel·lar-me, ni oxigen per intentar nadar cap a la
superfície. M’ofegava, i de la meva boca no en podia sortir ni un fil de veu. No
sé com explicar-los que feia mesos que flotava entre dos mons.
Em sentia en el llindar de la crua realitat externa i l’encara més lúgubre i
fantasmagòric món interior. Intento dir-los que ja fa temps que no era la
mateixa. Havia deixat d’entusiasmar-me amb tot, com solia fer: un llibre d’un
autor acabat de descobrir, un sopar amb els amics, un passeig vora el mar... No
em restava cap il·lusió, ni em quedaven forces
per somniar. Res em feia feliç. Només veia els impagaments hipotecaris que
s’anaven acumulant mes rere mes. Em sentia inútil perquè era incapaç de trobar
feina, de fer res de profit. Estava atrapada en un espiral de tristesa i
desesperació i la força centrífuga m’engolia en un absorbent cercle viciós.
El cant de les sirenes cada vegada
s’elevava amb més força i ressonava, intensament, per les cavitats del patiment.
Les reserves de cera que emprava per ensordir les seves temptadores melodies,
s’estaven esgotant. I ja no tenia cap més arma per protegir-me del seu encisador reclam. M’és
impossible expressar amb paraules el turment que sentia. Era un dolor que
creixia i creixia, afamat, més i més dins meu. Una tristesa que convertia en
gel tot el que tocava i no em permetia deslliurar-me de la inexpugnable cel·la d’espines que jo mateixa
havia erigit. El sofriment es va anar apoderant de cada racó de la meva vida i
de cada protuberància dels agònics pensaments. Silenciosament, de puntetes, va
penetrar la carn. Es va espargir per les entranyes i, poc a poc, va
contaminar-ho tot. Fins que va arribar un dia que estava cegada per l’obscuritat
i tota jo estava encalçada de negre. I quan el meu, cos, les meves parpelles, la
meva ment, no podien suportar ni un gram més de patiment, de misèria, de tantes
llàgrimes coagulades. I els meus ulls, secs de tant clamar, no eren res més que
un mirall trencat, un mosaic de malsons, un forat de perdició i bogeria. Vaig
recollir tot el dolor i vaig llançar-lo a la via del tren.
Maria Montoriol Llopart
Esparreguera, a 31 de juliol del 2014
Tots els drets reservats