dilluns, 4 de desembre del 2017

CRÒNIQUES MARCIANES (PART 2)



Il·lustració de Pep Llopart



No volia provocar més reaccions hostils i vaig decidir adoptar la forma d’un dels espècimens per tal de passar desapercebut i poder absorbir la informació que necessitava sense interrupcions. Per fer-ho, vaig fixar-me en una imatge del dossier que l’última de les víctimes del cicló tenia a les mans abans d’alçar el vol. Efectuar la transformació no és un procés discret i per aquest motiu vaig cercar un lloc silenciós i obscur, resguardat de mirades inquisidores. Quan vaig trobar-lo, vaig iniciar immediatament el procés de descodificació genètica i els meus membres van començar a tremolar i estremir-se per tal d’emmotllar-se a la figura desitjada. De cop i volta vaig escoltar veus al meu voltant i un grup d’aquells estranys éssers va començar a entonar salmodies desenfrenades mentre s’agenollaven i miraven cap a la cúpula de l’edifici. Sembla que la llum que resultava del meu procés de reajustament havia atret a aquella colla d’exaltats que cridaven Al·leluia! mentre s’acostaven cada vegada més perillosament a mi.
Tampoc calia sumar la cremació als fenòmens d’aigua, de gas i d’aire que ja havia provocat, així que vaig optar per emetre una claror més intensa que els va cegar el temps suficient per escapolir-me tan ràpid com les cames a mig formar em van permetre. Durant la meva fugida el procés va finalitzar. I ja més calmat, vaig dirigir-me a un dels habitants per tal que m’indiquessin on es trobava l’edifici que buscava. La primera de les meves víctimes va sortir disparada cap a una altra direcció, ja que encara no m’havia adaptat a les meves noves cordes vocals i em va sortir una cosa més semblant a un rugit que a una pregunta. Però el segon intent sí que va donar els seus fruits. El meu interlocutor es va sorprendre molt de les meves paraules i quan jo marxava encara mantenia la boca oberta. Davant nostre hi havia el rètol gegant de la biblioteca.
Després d’endinsar-me dins d’un espai més fred i silenciós, els meus ulls van cercar una plataforma informativa per tal de connectar-m’hi. Durant el trajecte, els rostres dels pobladors del recinte no paraven de mirar-me amb estupefacció i fer comentaris en veu baixa. Suposo que l’hominoide Leticia Sabater no és una usuària habitual de la xarxa de biblioteques d’aquest planeta. Per connectar-me a un terminal vaig haver d’aconseguir un plàstic rectangular amb una sèrie de símbols gravats. Gràcies a aquest poderós artefacte vaig poder nodrir-me de coneixements sobre el planeta Terra. També vaig decidir que seria millor canviar d’aparença exterior, ja que la humana que havia triat no semblava ser una persona molt respectada ni estimada pels terrícoles. La meva missió cada vegada es complicava més.

(Continuarà)