 |
Il·lustració de Pep Llopart |
No volia provocar més reaccions
hostils i vaig decidir adoptar la forma d’un dels espècimens per tal de passar
desapercebut i poder absorbir la informació que necessitava sense
interrupcions. Per fer-ho, vaig fixar-me en una imatge del dossier que l’última
de les víctimes del cicló tenia a les mans abans d’alçar el vol. Efectuar la
transformació no és un procés discret i per aquest motiu vaig cercar un lloc
silenciós i obscur, resguardat de mirades inquisidores. Quan vaig trobar-lo,
vaig iniciar immediatament el procés de descodificació genètica i els meus
membres van començar a tremolar i estremir-se per tal d’emmotllar-se a la
figura desitjada. De cop i volta vaig escoltar veus al meu voltant i un grup
d’aquells estranys éssers va començar a entonar salmodies desenfrenades mentre
s’agenollaven i miraven cap a la cúpula de l’edifici. Sembla que la llum que
resultava del meu procés de reajustament havia atret a aquella colla d’exaltats
que cridaven Al·leluia! mentre
s’acostaven cada vegada més perillosament a mi.
Tampoc calia sumar la cremació
als fenòmens d’aigua, de gas i d’aire que ja havia provocat, així que vaig
optar per emetre una claror més intensa que els va cegar el temps suficient per
escapolir-me tan ràpid com les cames a mig formar em van permetre. Durant la
meva fugida el procés va finalitzar. I ja més calmat, vaig dirigir-me a un dels
habitants per tal que m’indiquessin on es trobava l’edifici que buscava. La
primera de les meves víctimes va sortir disparada cap a una altra direcció, ja
que encara no m’havia adaptat a les meves noves cordes vocals i em va sortir
una cosa més semblant a un rugit que a una pregunta. Però el segon intent sí
que va donar els seus fruits. El meu interlocutor es va sorprendre molt de les
meves paraules i quan jo marxava encara mantenia la boca oberta. Davant nostre
hi havia el rètol gegant de la biblioteca.
Després d’endinsar-me dins d’un
espai més fred i silenciós, els meus ulls van cercar una plataforma informativa
per tal de connectar-m’hi. Durant el trajecte, els rostres dels pobladors del
recinte no paraven de mirar-me amb estupefacció i fer comentaris en veu baixa.
Suposo que l’hominoide Leticia Sabater no és una usuària habitual de la xarxa
de biblioteques d’aquest planeta. Per connectar-me a un terminal vaig haver
d’aconseguir un plàstic rectangular amb una sèrie de símbols gravats. Gràcies a
aquest poderós artefacte vaig poder nodrir-me de coneixements sobre el planeta
Terra. També vaig decidir que seria millor canviar d’aparença exterior, ja que la
humana que havia triat no semblava ser una persona molt respectada ni estimada
pels terrícoles. La meva missió cada vegada es complicava més.
(Continuarà)
