The end

L’escriptor esgarrapa unes últimes línies i clava les envermellides conques en el producte de la seva ment enfebrada. El pàl·lid rostre sembla reviure. Ha aconseguit copsar amb total crueltat i realisme l’escena final. La torturada ploma podrà gaudir del descans que es mereix.

Quan es disposa a guardar-la, l’arma creadora, és arrencada de les mans de l’homicida literari. Es gira i quan reconeix la desfigurada silueta, queda petrificat a la cadira. Ell mateix ha insuflat vida a la criatura que s’abalança amb mirada venjativa. I ara, el monstre de tinta, ha recobrat la vida fora del paper.

Maria Montoriol

Esparreguera, 1 de novembre del 2014.

El nen dels ulls verds

El nen dels ulls verds encén la petita làmpada i els seus problemes s’esfumen. Tot està en silenci i la quietud de la nit embolcalla els somnis dels habitants de la casa. Només el xiuxiueig de les pàgines que llisquen, delata el lector nocturn. S’endinsa en la ficció literària i abandona la seva cavernosa realitat. Tot s’esvaeix i s’aquieta. Ja no existeix, ja no hi és. Ni tampoc la dificultat per fer amics, la timidesa, la tristesa permanent. Ara, tampoc recorda l’armari dels pares, mig buit. I les maletes acabades de fer, llestes per marxar. Res importa, ni pesa. Només els puntets negres sobre el llenç en blanc. Això és l’única cosa que té sentit. 

Quan llegeix, el nen solitari, està menys sol, menys afligit. S’eleva per sobre  la vacuïtat quotidiana. S’allunya de les mofes dels companys. Els rostres seriosos i acusadors dels grans, es desdibuixen. No escolta la incomprensió dels professors. Vola per sobre la culpa i el dolor. Dins les novel·les, tot és possible. No existeix el feixuc passat, ni el futur opressor. Són l’interruptor que el connecta a la realitat i encén les ganes d’imaginar una nova  vida. El devorador d’històries és salvat per les paraules que entren llampeguejant  dins seu i il·luminen el confús escenari de la seva ment.

Els llibres, el reconcilien amb els dies grisos i tèrbols. El guien a través de cambres hermètiques i senders laberíntics. Esfondren les parets de silenci. Destapen mons on no és gens estrany que el  millor amic d’un infant sigui un vampir o algú pugui vèncer l’avorriment  alimentant-se de llibres. El petit lector es sent segur entre sentiments de tinta i aventures de paper. Les seves àvides pupil·les cremen les pàgines. S’alimenten del combustible dels personatges. Les paraules cauteritzen els seus malsons. El converteixen en un llampant superheroi:  lliure i invencible. 

Quan obre les tapes d’històries extraordinàries, pot enterrar  els seus temors. En el moment  que és absorbit per les màgiques lletres, el nen dels ulls verds, per fi, pot oblidar-se de tot, fins i tot d’ell mateix.

Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, a 7 d’octubre del 2014

Cant de Sirenes

                                                                                                                                                 Foto de Joan Fort. Santander.

Recordava els estius a Tossa de mar amb nostàlgia i una certa amargor: mai podria recuperar la innocència de les trenes llargues i la llibertat de volar sobre els pedals d’una bicicleta. La felicitat consistia en anar tot el dia amb banyador. Dormir sota la fina tela de la tenda de càmping, sentint només el brogit bressolador del mar. Jugar a quin dels cosins aguantava més estona la respiració sota l’aigua. Inventar cabanes al bosc i construir històries fabuloses. Esperar amb delit que arribés el diumenge per anar al bar i devorar un gelat multicolor. Sense horaris, sense presses, zero preocupacions. La vida a l’aire lliure els permetia relaxar-se i trencar  la rutina pesarosa de la resta de l’any. I també establir una espècie d’intimitat, un vincle que només es produeix amb el frec a frec de les sobretaules i les excursions amenitzades amb pa i xocolata.

Però es van fer grans. Els seus membres es van estirar i, de mica en mica, van abandonar els jocs infantils. I, en un moment indefinit d’aquest oceà de canvis, també s’acabaren les vacances al càmping. Al pare, el despatx, cada vegada l’hi robava més hores i no podia perdre el temps a la platja. I la mare, després d’insistir molt, finalment, es doblegava a la seva voluntat, quin remei. Estava molt estressat (una paraula nova i malèfica!), ho havien d’entendre. Ja farien alguna escapada tots quatre a Coma-ruga, que estava més a prop. No sabria dir en quin moment la tristesa va capbussar-se a les seves vides. Potser va ser quan s’acabaren les anhelades vacances a la costa. O quan va començar a preocupar-se més per com l’hi quedava el banyador (ai, l’adolescència) que per dansar amb les ones; com una nàiada que perdia la lluentor de les escames i anhelava noves plomes per emprendre un sorprenent viatge. Però el fet és que les rialles van ser cada vegada menys freqüents i les vacances d’estiu més i més llargues.

El soroll d’unes passes talla els seus pensaments. A sopar! Un carretó llisca per l’asèptic terra de la silenciosa habitació. La infermera em pregunta com vaig de gana. I davant la meva ganyota de protesta, em rondina i em diu que si no menjo, no podré posar-me prou forta per sortir de l’hospital. Però jo tinc la boca de l’estómac closa, segellada a qualsevol aliment, clausurada a la vida. La lluita per menjar és una de les moltes guerres que haig de batallar sola. Després de posar a prova la meva minvada força de voluntat, aconsegueixo deglutir una tercera part del contingut de la safata. I gràcies a això, sóc premiada amb la tornada a un descans descolorit i insípid. La meva mirada es fixa a la paret, on un quadre, de rictus impertorbable i gris, sembla riure’s del meu sofriment i reflectir la meva profunda desolació.

Ara tinc molt temps, massa temps per pensar. Intento crear imatges positives, com m’ha recomanat el psicòleg. Un psicòleg que no em van voler proporcionar abans que tot es precipités. No estava prou fotuda, em van dir. Unes pastilletes, repòs, prendre l’aire... I ara, el doctor em diu que haig de canviar d’actitud, mirar la part positiva del que m’està passant. Que sort en tinc d’estar viva. Però ell no resta prostrat en un llit. Tampoc ha destruït la seva vida. Ni ha mutilat la confiança dels que l’envolten. No, no ho ha fet. Però jo sí. L’he cagat fins el fons. M’assalten els retrets. Se’m claven les preguntes. Em supura el remordiment: Per què no ens vas demanar ajuda? Sempre hem estat al teu costat! Què has fet, Déu meu, què has fet!

No entenen que l’últim que volia fer era preocupar-los. Que no vaig ser capaç d’acceptar la realitat, que amenaçava esclafar la meva dèbil cuirassa, fins que va ser massa tard. I que quan vaig rebre la carta de desallotjament ja estava immersa en un pou pregon i profund. No tenia esma per rebel·lar-me, ni oxigen per intentar nadar cap a la superfície. M’ofegava, i de la meva boca no en podia sortir ni un fil de veu. No sé com explicar-los que feia mesos que flotava entre dos mons. Em sentia en el llindar de la crua realitat externa i l’encara més lúgubre i fantasmagòric món interior. Intento dir-los que ja fa temps que no era la mateixa. Havia deixat d’entusiasmar-me amb tot, com solia fer: un llibre d’un autor acabat de descobrir, un sopar amb els amics, un passeig vora el mar... No em restava cap il·lusió, ni em quedaven forces per somniar. Res em feia feliç. Només veia els impagaments hipotecaris que s’anaven acumulant mes rere mes. Em sentia inútil perquè era incapaç de trobar feina, de fer res de profit. Estava atrapada en un espiral de tristesa i desesperació i la força centrífuga m’engolia en un absorbent cercle viciós. 

El cant de les sirenes cada vegada s’elevava amb més força i ressonava, intensament, per les cavitats del patiment. Les reserves de cera que emprava per ensordir les seves temptadores melodies, s’estaven esgotant. I ja no tenia cap més arma per  protegir-me del seu encisador reclam. M’és impossible expressar amb paraules el turment que sentia. Era un dolor que creixia i creixia, afamat, més i més dins meu. Una tristesa que convertia en gel tot el que tocava i no em permetia deslliurar-me de la  inexpugnable cel·la d’espines que jo mateixa havia erigit. El sofriment es va anar apoderant de cada racó de la meva vida i de cada protuberància dels agònics pensaments. Silenciosament, de puntetes, va penetrar la carn. Es va espargir per les entranyes i, poc a poc, va contaminar-ho tot. Fins que va arribar un dia que estava cegada per l’obscuritat i tota jo estava encalçada de negre. I quan el meu, cos, les meves parpelles, la meva ment, no podien suportar ni un gram més de patiment, de misèria, de tantes llàgrimes coagulades. I els meus ulls, secs de tant clamar, no eren res més que un mirall trencat, un mosaic de malsons, un forat de perdició i bogeria. Vaig recollir tot el dolor i vaig llançar-lo a la via del tren.

Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, a 31 de juliol del 2014

Tots els drets reservats

Tela d'aranya

Foto de Joan Fort i muntatge de Maria Montoriol.

-I saps què és el més irònic?

-Què?

-Que ella només el volia ajudar. I ho va pagar amb la seva vida.

-Sí...

-Creia en ell i justificava moltes coses...-sospir-. La maleïda idea que tothom pot millorar. Pensava que, si confiava suficientment en els altres, al final, ells  també podrien veure el seu potencial amagat. I, així, per fi, podrien fer realitat tots els seus somnis.

-Era el seu caràcter. Una idealista. I sembla que les persones de la seva mena no tinguin cabuda en aquest món. És com si haguessin de pagar una espècie de penitència per ser com són.

-I... I  no puc deixar de pensar... No... no em puc treure del cap que ella em deia: “Penso que l’haig d’ajudar i crec que aconseguirà curar-se.  Però, per altra banda, tinc una sensació que m’ofega i em repeteix insistentment que acabarà malament tot això...”

-És molt, molt dur el que ha passat. -li passa una mà per l’espatlla-. I no  puc ni acostar-me mínimament  a comprendre pel que estàs passant... És difícil d’acceptar, però no ho podem arreglar... I tampoc ho podíem preveure de cap de les maneres, per molt que ens hi entestem i analitzem tots els detalls... Aquestes monstruositats només passen als llibres i a les pel·lícules de terror...

-Entre sanglots-. Tens raó, tens raó, ho sé... Ningú s’ho podia n..ni imaginar a...això... Però és que em sento culpable, molt culpable! Jo ho veia! Li vaig dir que no era com nosaltres, que tenia alguna part del mecanisme espatllat. Que no en sortiria res de bo de tota aquesta història. Que pensés més en ella! Per què no vaig insistir més, per què, collons? 

-Sé, tots sabem , que vas intentar prevenir-la... Te l’estimaves. –prem la seva espatlla amb força-. Encaixàveu d’una forma diferent i meravellosa. Canalitzaves la seva alegria i lluminositat. Ella, un dia, em va comentar que, tot i els problemes, aquesta era una de les etapes més felices de la seva vida. I també ella sabia que tenies raó... Però es tractava del seu germà... No era, no podia ser, objectiva...

-Silenci-...

-Només són paraules. No canvien res, ni destrueixen el dolor. Però, tan ella com tu veu fer el que havíeu de fer... Tot el que podíeu fer.

-Després d’una pausa-. No, no em puc treure del cap l’accident. Per molt que ho intenti no puc arrencar-m’ho del cap! Tanco els ulls i els veig dins el cotxe. De dia se m’apareixen imatges i pensaments repulsius. No puc parar de preguntar-me: Què va passar? A vegades me’ls imagino discutint  sobre el seu tractament. Cada vegada el to de la conversa és més alt. Ell no vol admetre que necessita ajuda. I els seus ulls llancen mirades flamejants. Un moment de distracció. Perd el control del cotxe i es precipiten cap al buit. En altres moments, els veig xerrant animadament en un ambient d’estranya calma. I, de cop i volta, quan res ho fa preveure, accelera, gira  el volant i els condemna als dos a una mort segura.

- Ja sé que és molt fàcil dir-ho i molt difícil estar a la teva pell... -Sent com una esgarrifança el sotraga de dalt a baix-.  Però, és que mai sabrem exactament què va succeir. Només podem estar segurs que ara ella era feliç i estava fent realitat tots els seus somnis. I tu eres part (i molt important) d’aquesta felicitat.

- Ho intento, de veritat que ho intento amb tota la meva ànima. Però no puc aturar aquesta cascada de sentiments, no puc combatre tanta negativitat... -enfonsa el cap entre les tremoloses mans-. No recordo res més que les discussions i els plors. Com es sentia ella de culpable i d’impotent pel que estava passant amb el seu germà. Em deia que no ho podia entendre, que no em posava al seu lloc... Que no havia viscut immers en una infància d’incomunicació.  I tampoc m’havia contagiat de l’aguda tristesa de la seva família... I jo, realment, sí que em posava al seu lloc, però no la volia veure patir. I ni molt menys  volia acceptar que perdés la tranquil·litat i la salut per culpa del desgraciat del seu germà! I ara ja no hi és, joderrr! I jo no hi puc fer res! Només odiar-lo i odiar-me! No puc parar de torturar-me! Voldria matar-lo, però ja està mort! Això em supera. És insuportable! No puc apartar-ho! No puc parar aquest soroll! 

En aquest moment de la conversa, els dos amics callen. Les llàgrimes solquen els pensaments d’ambdós. La desesperació, rabiosament, els inunda  i no tenen esma per combatre-la un cop més.  Es posen dempeus amb dificultat i s’allunyen, lentament, amb recança, de la solitària làpida.

Aliena a les dues figures que es van empetitint, una aranya inicia la laboriosa tasca de confeccionar una trampa. Teixeix una fina tela sobre la freda pedra. El fil sembla innocu, transparent, inofensiu. Però en la seva aparent fragilitat revesteix precisament la seva arma més potent. Les víctimes no veuen el perill. No són conscients d’aquesta letal xarxa fins que queden fatalment atrapades en el parany. Les seves potetes queden enganxades en un dels seus intricats radis. Llavors, volen recuperar la llibertat perduda i proven de volar frenèticament . Estan indefenses, vulnerables  enfront del  seu aràcnid  botxí. L’aranya s’acosta a aquest ser que no pot escapar i que cada vegada té menys energia per oposar-se  al seu inevitable destí. La seva ceguera l’ha conduït a caure en  una elaborada trampa. La seva vida s’apaga gradualment, fatalment. I quan n’és plenament conscient, està perduda, irremeiablement perduda.

Maria Montoriol Llopart.

Esparreguera, a 16 de juliol del 2014.