Només un somni

Un dia vaig plorar,
Perquè el desig estava sec,
el mur sempre indestructible,
bategant,
el cor,
d’inquietuds ple.

M’havia semblat veure,
en la llunyania,
la carícia d’un bri d’aire fresc,
ocult,
sota les boires.

L’equilibri en la tempestat,
un aixopluc on condormir-se,
les esperances
reunides,
totes,
dins de mi.
Volia un núvol de cotó fluix,
púrpura,
on descansar dels efluvis del destí.
Pessigolles a les galtes,
rius de tinta pel camí.

Un murmuri em retornava;
lentament abandonava
el meu coixí,
plomes d’ocell quimèric:

No existeix mà que doni
carícies d’eternitat sens fi.
Les gotes d’aigua tèrbola
s’infiltren, inexorables,
pels porus, sens destí.
La verdor pot ressecar-se
i el violeta,
resseguint la silueta movedissa,
desapareixerà,
com un sospir,
en el vent.


Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, primavera del 1999.


 

Foto de Joan Fort. Sitges.