entre els suspirs de l’oreig,
la brisa,
càlida,
acariciant-me la galta
i la mirada en el firmament.
A la llunyania,
milers de puntets brillants,
que, encara que voldria,
amb la mà estesa
no puc abastar.
Tot són somnis,
desitjos en el vent;
si cloc les parpelles,
ben fort,
puc albirar un món diferent:
M’abraço al desig.
un bes ardent,
uns braços m’estrenyen
i tot s’esvaeix al voltant meu.
L’alè vaporós,
calent,
foragita fantasmes;
grisos rostres
d’armes imponents.
La mirada,
verda,
omple de claror
les cambres fosques
d’un cor
de pany ple de rovell.
Les finestres,
ara esbatanades,
deixen discórrer l’aire,
renovat
Els nenúfars floreixen
I el sol es reflecteix en el llac
La rosa abandonada
esclata com si fos maig.
La superfície rosada
llueix
i pels poros
es respira
l’oxigen de la felicitat
Per fi,
tots els somnis,
reunits en tu,
es fan realitat.
Maria Montoriol Llopart
Esparreguera, a 7 de gener del 2000.
 |
| Foto de Joan Fort. Montserrat. |
Vaig escriure aquest poema per una persona molt especial per a mi. Ell m'alegra la vida, sempre ha estat al meu costat i m'ha demostrat el seu amor incondicional en les situacions més adverses. Joan, amor meu, t'estimo.
ResponElimina