dijous, 26 de febrer de 2015

Escriure fum


Vaig deixar agonitzar els meus somnis durant molt, massa, temps. Tot va començar quan vaig acabar la carrera de Filologia. O potser els meus anhels es van anar desdibuixant, diluint, molt abans. No ho sé. El que sí que sé del cert és que després de cinc anys d’anar amunt i avall amb el magnífic servei ofert pel nostre venerat transport públic i de lluitar contra algunes assignatures que no m’interessaven ni gaire ni gens, estava exhausta. I tampoc trobava descans quan arribava a casa. Els problemes d’incomunicació s’havien tornat a repetir. L’ambient era irrespirable. M’hi sentia una estranya. L’únic que volia era fugir d’allí i anar a viure amb el Joan. Així que vaig asfixiar les meves ambicions. Ja escrivia poc, però vaig deixar de fer-ho del tot. El contacte amb la literatura també el vaig anar perdent. Només m’hi mantenia unida un dèbil fil (per sort, irrompible): la meva addicció a la lectura. La meva prioritat era trobar feina. I del que fos. Viure a expenses dels pares, s’havia d’acabar. Ja m'havien ajudat prou (massa). Guanyar-me les garrofes. Això és el que havia de fer. 

No em veia prou motivada ni capaç per endinsar-me en el món de l’ensenyament. Respecto massa aquesta infravalorada professió per arriscar-me a cagar-la. L’intent de treballar en el món editorial va fracassar. I no va servir de res el repartiment de currículums per llibreries grans i petites. De fet, de moment, encara no he vist complert el meu desig de treballar rodejada de llibres. Gràcies a la meva formació, he pogut dedicar-me, però, a tasques relacionades amb les cadenes de muntatge, promocions de supermercat, enquestes i neteja (entre d’altres erudits oficis). Llavors, però, només havia tingut l’honor d’exercir alguna d’aquestes labors. Així que us podeu fer càrrec de la il·lusió que em va fer que em truquessin per treballar de recepcionista. Semblava que la meva sort, per fi, estava canviant! No m’ho podia creure: tindria una feina que estava aprop de casa, que em permetria usar el meu cervell i, a sobre, estaria rodejada d’animals. Però no, no va sortir bé. Per motius que ara no venen el cas vaig haver de fugir d’aquella olla de grills cames ajudeu-me. I vaig sortir del foc per caure a les seves brases, ja que l’ocupació que vaig cercar per abandonar l’altre era igual o pitjor que aquella. I després de sobreviure (que no superar) a aquest tortuós episodi de la meva vida, vaig tornar a dedicar-me completament a l’àrida feina de cercar feina (valgui la redundància). M’obstinava en l’afany de matar els meus desitjos o de prorrogar-los, que és pràcticament el mateix. I cada vegada la meva moral i les meves esperances estaven més rebregades i trepitjades. Un cercle viciós.


Seguia pensant que el meu objectiu principal era treballar i aconseguir prou diners per subsistir i no dependre de ningú més. Que era igual d'on sortissin. Ja em dedicaria a l'activitat que fos. I ho vaig fer. En el fons, és clar, m’estava enganyant. Les persones no vivim de realitat i menys una enamorada de la ficció com jo. En un raconet, protegit per totes aquestes excuses, seguia latent la meva passió pels llibres. Però no lluitava per ella i es va anar extingint gradualment. I jo amb ella. I després, l’atur i la depressió no van afavorir que tornés a encendre la seva flama. Prou em costava emmotllar-me a la meva nova situació i combatre els embats que provocava la falta de feina a la meva ja prou corcada autoestima. Vaig quedar a l’atur  just quan començava aquesta maleïda crisi. Els meus intents de trobar ocupació fracassaven de manera reiterada. I, el que era pitjor, fer entrevistes era més i més difícil a mesura que passaven les setmanes i els mesos. Les poques que se'm permetia realitzar eren cada vegada més inquisidores i selectives. Per què vols treballar en aquesta botiga si has estudiat Filologia Hispànica? Em preguntaven, no ven bé amb aquestes paraules (la memòria no és un dels meus forts), però el transfons és aquest. Els hauria d’haver respost: Per guanyar diners, que et sembla poc? No menges tu, no pagues la llum i l'aigua o és que els títols et mantenen? Com si els filòlegs poguéssim triar entre un gran ampli ventall de col·locacions. No et fot! ¡Qué me los quitan de las manooooos!


Cansada d’aquest panorama kafkià, vaig començar a fer alguna cosa més a part de cercar feina. Si no, no sortiria d’aquest espiral de tristesa i culpabilitat. I acabaria més trastocada del que ja era habitual en mi. Em faltava un objectiu, alguna cosa que no em provoqués frustració constant i que em donés la sensació d’avançar cap els meus objectius. Durant algun temps, havia estudiat la possibilitat de presentar-me a les oposicions per auxiliar de biblioteca. Però després d’informar-me’n de forma exhaustiva, vaig sospesar les meves oportunitats i aquestes semblaven bastant escasses. Les places eren força reduïdes i els candidats que s’hi presentaven, en canvi, eren nombrosos (amb la crisi encara havien augmentat més). Així, que vaig decidir explorar més oportunitats i la meva atenció va dirigir-se als estudis de documentació. En un primer moment, la meva intenció era cursar els dos últims anys de l’antiga Biblioteconomia. La titulació, però, s’estava reformant i els estudis més actualitzats eren els de grau. Vaig pensar: què més dóna, mort per mort arrisquem-nos a cavar la tomba completa! I així, després de prometre’m de forma reiterada i contundent no tornar a enredar-me en la formació universitària mai més de la vida, vaig emprendre la temeritat en la que encara estic immersa. Es tractava d’un desafiament molt gran per mi, ja que el pla d'estudis consta d’assignatures tècniques, molt allunyades de la carrera de lletres que havia cursat. També la necessitat d’adaptació a l’entorn totalment tecnològic, em va suposar un repte (jo que a Filologia, només utilitzava l’ordinador per escriure un word o mirar les notes!). I haver d’espavilar-me quan alguna cosa no rutllava, em va fer (i em fa) acabar amb molts atacs de nervis i mals de panxa. Una autèntica bogeria, ja us ho dic jo. 


Han transcorregut més de cinc anys d’esforços i d'emergir contínuament de la meva zona de confort. M’he arrossegat, esbufegant, per traspassar l’equador psicològic de la carrera. I encara em queden per fer molts colzes i m'esperen molts suggeriments per redactar (els meus companys de la universitat ho entendran). També ha estat una etapa desèrtica pel que fa a entrevistes de feina i que m’ha fet rumiar sobre molts aspectes de la meva vida (una de les poques coses que em sobren és temps per estar amb mi mateixa). Ara no us alliçonaré amb les xorrades aquestes que les dificultats m’han fet més forta, que he tornat a renéixer, que tot això m’ha passat per alguna cosa, bla, bla, bla i espiritualitats d’aquest caire. Crec que sí que hi ha alguna cosa de tot això, però no ho explica tot. El que sí que tinc clar és que no he triat el que m’ha passat i que situacions semblants (i molt pitjors) han estat viscudes per moltes persones del nostre entorn proper. El que elegim i sí que ens determina, és com cada persona s’enfronta a les situacions difícils. Aquí s’estableix la diferència. A mi, m’acostumaven a doblegar completament els cops de la vida. Em provocaven la sensació de trontollar i ser sacsejada per la força succionadora de l’abisme. Després de cada batalla, canviava coses del meu comportament i caràcter. Tot i així, tenia la sensació que no me’n sortia. Em sentia ferida i tornava a repetir els mateixos fatídics errors. I ara també em passa, em segueixen produint vertigen els canvis i em costa acceptar algunes circumstàncies de la meva vida (sobretot les que escapen al meu control i em són imposades “des de fora”). Però mantinc una mica millor l’equilibri damunt el magma que eclosiona l’escorça dels dies. Íntimament, sempre em creia l’única responsable del que em passava. I ara, en canvi, tinc una relació de certa companyonia amb els meus dimonis interns (tenim algunes xerrades molt interessants, no us creieu!). No és fàcil i em queda encara una llaaarga feina d’introspecció per escometre. Però això ja no té volta de full. La metxa ha estat encesa i la foguera ja no es pot sufocar.


Per sort tinc un aliat molt poderós: en l’escriptura he trobat (o més aviat retrobat) una de les eines que m’han permès donar una forta empenta a aquesta nou i estrany capítol. Sovint, m’envaeix la sensació d’haver regirat la meva existència i estar contemplant una mena de moment epifànic (m’acabo d’inventar un adjectiu, en sóc conscient) en que es barregen els somriures i les llàgrimes, la il·lusió i la por, l’activitat i la paràlisi. Ho admeto, tinc una personalitat emotiva i imprimeixo ganes i delit a tot allò que m’importa. Segurament per això he viscut tants i tants moments de frustració durant la meva vida. I m’he quedat, freqüentment, sense energies ni expectatives. No he volgut copsar la importància que té per mi fer les coses amb ardor. I m’he conformat amb succedanis. He tacat les lletres del meu llibre amb l’aigua de les banalitats de la supervivència. El que més importava va ser relegat a segona, tercera, quarta fila. I ara, la meva ment, escup paraules incandescents i escriu els pensaments fumejants que tantes vegades ha reprimit. Com si d’un volcà en erupció es tractés, aboca tot allò que s’ha anat podrint al meu interior perquè pugui entrar el que realment m’inflama i m’impulsa a incendiar noves etapes. Finalment, sembla que puc treure profit de les llargues lectures i de la meva obsessió per analitzar-ho tot. Són el combustible per consumir el que és realment útil i vital: viure apassionadament. Ara, prefereixo jugar amb foc que arriscar-me a morir congelada.







Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, a 26 de febrer de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada