dilluns, 26 de gener de 2015

El llaç escorredís de l'amistat (adoptaunamic.com)




Existeix l’amistat després dels 30? Aquesta és una pregunta que repetides vegades m’ha furgat la consciència darrerament. I la meva resposta és igual de contundent: sí. Però, “respira i es mou” igual que quan eres més jove? Aquí, la contestació ja no és tan clara i rotunda. Òbviament  no es tracta de la mateixa camaraderia desinteressada i absoluta que gaudies d’adolescent. Llavors, tota la colla anàveu a una i compartíeu qualsevol moment. Semblàveu dibuixar el mateix camí i les petites diferències personals no importaven, ja que l’objectiu era sortir i passar-ho bé sense fi. No transcorria una setmana sense que esgarrapéssiu un moment per fer una birra o anar a un concert. I les responsabilitats, càrregues i compromisos ineludibles de l’avorrida vida adulta, encara no us havien colpit.
 
Amb els discórrer dels anys, les prioritats canviaren i qui no estava cansat per realitzar una feina esgotadora, havia de fer un examen, vivia lluny o tenia una parella a qui no li agradava trepitjar el bar heavy que freqüentàveu habitualment. Les excuses per no reunir-vos s’acumulaven i els vostres camins es bifurcaven inexorablement.  Noves aficions, problemes econòmics, fills... El que abans eren petites discrepàncies, van anar convertint-se en  expectatives de vida contràries i, sovint, irresolubles que us empenyien per paisatges ben distints. Així les trobades intempestives que abans tan anhelàveu, es dissolien cada vegada més en el temps. Només quan algun company es trobava sense parella, semblava recordar-se dels vells hàbits, i per un breu període, tornaven les gerres de cervesa, les confidències i els agermanaments.  

I ara, que tinc quasi 35 anys, penso que la meva visió idealista i “quixotesca” de l’amistat ja no em serveix per aquest nou període de la meva existència, potser mai ho ha fet. La seva imatge clara i pura es desenfoca  i els anys i les experiències l’han revestit d’una capa opaca de desenganys i  malsons intermitents. La vida m’ha anat arrencant tires i tires d’innocència. Ja no sóc la mateixa i ja no tolero aliances mesquines, ni mostres de fingit enteniment. Un nou respecte per mi mateixa em fa filar molt més prim quan adquireixo una nova coneixença o entrelluco algun estrany comportament.  No puc evitar que em requin una mica aquest canvis i m’agradaria no haver hagut d’escudar la meva consciència amb les armes de la prudència i el capteniment. 



L’amistat pot ser una corda que et salva de patir sol les fuetejades de la vida. Un llaç que et lliga a la humanitat , et reconcilia amb les pròpies tenebres i alleuja el bagatge de la teva biografia. Però també pot esdevenir una aspre soga que asfíxia les teves expectatives. I un nus esmunyedís que estreny el corrent sanguini i detura el doll de confiança i lleialtat que diposites a l’engranatge de la vida.





Maria Montoriol Llopart.
Esparreguera, a 26 de gener del 2015.



1 comentari:

  1. Dedicat a aquelles persones que no utilitzen l’amistat com una arma per espantar el fantasma de la seva pròpia solitud, sinó que l’empren per compartit un bocí de la seva vida i el seu destí amb mi.

    ResponElimina