dimecres, 16 de juliol de 2014

Tela d'aranya



Foto de Joan Fort i muntatge de Maria Montoriol.


-I saps què és el més irònic?

-Què?

-Que ella només el volia ajudar. I ho va pagar amb la seva vida.

-Sí...

-Creia en ell i justificava moltes coses...-sospir-. La maleïda idea que tothom pot millorar. Pensava que, si confiava suficientment en els altres, al final, ells  també podrien veure el seu potencial amagat. I, així, per fi, podrien fer realitat tots els seus somnis.

-Era el seu caràcter. Una idealista. I sembla que les persones de la seva mena no tinguin cabuda en aquest món. És com si haguessin de pagar una espècie de penitència per ser com són.

-I... I  no puc deixar de pensar... No... no em puc treure del cap que ella em deia: “Penso que l’haig d’ajudar i crec que aconseguirà curar-se.  Però, per altra banda, tinc una sensació que m’ofega i em repeteix insistentment que acabarà malament tot això...”

-És molt, molt dur el que ha passat. -li passa una mà per l’espatlla-. I no  puc ni acostar-me mínimament  a comprendre pel que estàs passant... És difícil d’acceptar, però no ho podem arreglar... I tampoc ho podíem preveure de cap de les maneres, per molt que ens hi entestem i analitzem tots els detalls... Aquestes monstruositats només passen als llibres i a les pel·lícules de terror...

-Entre sanglots-. Tens raó, tens raó, ho sé... Ningú s’ho podia n..ni imaginar a...això... Però és que em sento culpable, molt culpable! Jo ho veia! Li vaig dir que no era com nosaltres, que tenia alguna part del mecanisme espatllat. Que no en sortiria res de bo de tota aquesta història. Que pensés més en ella! Per què no vaig insistir més, per què, collons? 

-Sé, tots sabem , que vas intentar prevenir-la... Te l’estimaves. –prem la seva espatlla amb força-. Encaixàveu d’una forma diferent i meravellosa. Canalitzaves la seva alegria i lluminositat. Ella, un dia, em va comentar que, tot i els problemes, aquesta era una de les etapes més felices de la seva vida. I també ella sabia que tenies raó... Però es tractava del seu germà... No era, no podia ser, objectiva...

-Silenci-...

-Només són paraules. No canvien res, ni destrueixen el dolor. Però, tan ella com tu veu fer el que havíeu de fer... Tot el que podíeu fer.

-Després d’una pausa-. No, no em puc treure del cap l’accident. Per molt que ho intenti no puc arrencar-m’ho del cap! Tanco els ulls i els veig dins el cotxe. De dia se m’apareixen imatges i pensaments repulsius. No puc parar de preguntar-me: Què va passar? A vegades me’ls imagino discutint  sobre el seu tractament. Cada vegada el to de la conversa és més alt. Ell no vol admetre que necessita ajuda. I els seus ulls llancen mirades flamejants. Un moment de distracció. Perd el control del cotxe i es precipiten cap al buit. En altres moments, els veig xerrant animadament en un ambient d’estranya calma. I, de cop i volta, quan res ho fa preveure, accelera, gira  el volant i els condemna als dos a una mort segura.

- Ja sé que és molt fàcil dir-ho i molt difícil estar a la teva pell... -Sent com una esgarrifança el sotraga de dalt a baix-.  Però, és que mai sabrem exactament què va succeir. Només podem estar segurs que ara ella era feliç i estava fent realitat tots els seus somnis. I tu eres part (i molt important) d’aquesta felicitat.

- Ho intento, de veritat que ho intento amb tota la meva ànima. Però no puc aturar aquesta cascada de sentiments, no puc combatre tanta negativitat... -enfonsa el cap entre les tremoloses mans-. No recordo res més que les discussions i els plors. Com es sentia ella de culpable i d’impotent pel que estava passant amb el seu germà. Em deia que no ho podia entendre, que no em posava al seu lloc... Que no havia viscut immers en una infància d’incomunicació.  I tampoc m’havia contagiat de l’aguda tristesa de la seva família... I jo, realment, sí que em posava al seu lloc, però no la volia veure patir. I ni molt menys  volia acceptar que perdés la tranquil·litat i la salut per culpa del desgraciat del seu germà! I ara ja no hi és, joderrr! I jo no hi puc fer res! Només odiar-lo i odiar-me! No puc parar de torturar-me! Voldria matar-lo, però ja està mort! Això em supera. És insuportable! No puc apartar-ho! No puc parar aquest soroll! 

En aquest moment de la conversa, els dos amics callen. Les llàgrimes solquen els pensaments d’ambdós. La desesperació, rabiosament, els inunda  i no tenen esma per combatre-la un cop més.  Es posen dempeus amb dificultat i s’allunyen, lentament, amb recança, de la solitària làpida.

Aliena a les dues figures que es van empetitint, una aranya inicia la laboriosa tasca de confeccionar una trampa. Teixeix una fina tela sobre la freda pedra. El fil sembla innocu, transparent, inofensiu. Però en la seva aparent fragilitat revesteix precisament la seva arma més potent. Les víctimes no veuen el perill. No són conscients d’aquesta letal xarxa fins que queden fatalment atrapades en el parany. Les seves potetes queden enganxades en un dels seus intricats radis. Llavors, volen recuperar la llibertat perduda i proven de volar frenèticament . Estan indefenses, vulnerables  enfront del  seu aràcnid  botxí. L’aranya s’acosta a aquest ser que no pot escapar i que cada vegada té menys energia per oposar-se  al seu inevitable destí. La seva ceguera l’ha conduït a caure en  una elaborada trampa. La seva vida s’apaga gradualment, fatalment. I quan n’és plenament conscient, està perduda, irremeiablement perduda.



Maria Montoriol Llopart.
Esparreguera, a 16 de juliol del 2014. 




1 comentari:

  1. Dedico aquest relat als que han confiat i segueixen confiant en mi. I, especialment, al Joan i a la Carme, per ser una de les principals fonts d’inspiració d’aquest escrit. Finalment, vull donar les gràcies a totes les persones tòxiques que han desfilat per la meva vida. Lluny de doblegar-me, m’han enfortit encara més!

    ResponElimina