dilluns, 9 de juny de 2014

Ales de foc

Dins l’obscuritat. En la desesperança. Quan l’espiral t’absorbeix. Enmig de sanglots i mots banals. Envoltada d’esvorancs i amenaçada per feres salvatges. La llum s’apaga i tot s’enfonsa. Sembla que l’interruptor de la teva ment s’hagi apagat i cap mà humana pugui tornar-lo a activar.

Però, com més gran és l’abisme, més gran és l’impuls per canviar. Si la turmenta t’envolta, comença a girar i girar amb ella. Deixa que s’aferri a la teva pell i penetri en tu. Que contamini les teves entranyes i es mostri sense màscares, tal com és.

No, no et conec del tot. No, no comprenc tota la teva immensitat. Però sí sé que t’aniquilaré. Una forma nova, poderosa, refulgent, sorgeix del racó més profund de mi. S’alimenta de tu. Com més grans siguin els teus atacs més poderosa serà l’estranya figura.

Si corres, et seguirà. Si t’amagues, et descobrirà. Si en defuges, t’atraparà. Quan menys t’ho esperis, t’engolirà.

No estàs sola. Mai més.






Maria Montoriol Llopart. 


Esparreguera , 4 de juny del 2014.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada