Odiada endometriosi

Odiada endometriosi,

La teva intrusió ha trastocat completament la meva vida i m’ha obligat a observar-te fixament. Sempre havies estat aquí, amagada, a l’aguait. Però, abans, no et mostraves tan persistent i altiva i només deixaves traslluir la teva ferocitat una vegada al mes. Ara, la teva presència és totpoderosa; inunda cada un dels meus òrgans i manipula tots els sentiments.

M’has obligat a ser forta. He intentat minimitzar tots els atacs per tal de no preocupar a ningú més. M’he posat desenes de màscares per no ser una molèstia i rebaixar els danys que provocaves amb el teu puny roent. Tot i així, sé que els que em rodegen es sentien impotents i esparverats quan veien com m’anaves devorant lentament. Cada vegada em demanaves més i més. La teva fam no s’apaivagava, però, en canvi, s’anaven fonent els meus aliments.

Em deien que el teu poder es debilitaria i que jo podria conviure amb tu, gairebé, gairebé com si no hi fossis. Però eres més forta que no ens pensàvem i encara tenies energies per derruir-me una mica més. T’he intentat aplacar amb nombrosos sacrificis i súpliques. I tot ha estat en va. Com més lluitava, més esquinçaves el meu cor. M’he sentit derrotada, desolada, culpable per fer i per no fer. Has aconseguit que revisés minuciosament els meus actes i em torturés amb lúgubres pensaments: em preguntava  si valia la pena viure amb aquest immens patiment.

Tot i això no has pogut derrotar-me. Mai més seré la mateixa: he pagat un preu molt alt pels teus xantatges i requeriments. Però també m’has fet sentir orgullosa per ser fidel a la meva consciència, per seguir aixecant-me després de cada batalla i no renunciar a seguir creient. Crec que hi ha un futur per mi i per totes les ànimes torturades pels laberints de la vida. Els laberints tenen una sortida i, tard o d’hora, la trobarem.

Sempre teva,

Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, a 28 de desembre de 2016