Odiada endometriosi,
La teva intrusió ha trastocat completament la meva vida i
m’ha obligat a observar-te fixament. Sempre havies estat aquí, amagada, a
l’aguait. Però, abans, no et mostraves tan persistent i altiva i només deixaves
traslluir la teva ferocitat una vegada al mes. Ara, la teva presència és
totpoderosa; inunda cada un dels meus òrgans i manipula tots els sentiments.
M’has obligat a ser forta. He intentat minimitzar tots els
atacs per tal de no preocupar a ningú més. M’he posat desenes de màscares per
no ser una molèstia i rebaixar els danys que provocaves amb el teu puny roent.
Tot i així, sé que els que em rodegen es sentien impotents i esparverats quan
veien com m’anaves devorant lentament. Cada vegada em demanaves més i més. La
teva fam no s’apaivagava, però, en canvi, s’anaven fonent els meus aliments.
Em deien que el teu poder es debilitaria i que jo podria
conviure amb tu, gairebé, gairebé com si no hi fossis. Però eres més forta que
no ens pensàvem i encara tenies energies per derruir-me una mica més. T’he
intentat aplacar amb nombrosos sacrificis i súpliques. I tot ha estat en va.
Com més lluitava, més esquinçaves el meu cor. M’he sentit derrotada, desolada,
culpable per fer i per no fer. Has aconseguit que revisés minuciosament els
meus actes i em torturés amb lúgubres pensaments: em preguntava si valia la pena viure amb aquest immens
patiment.
Tot i això no has pogut derrotar-me. Mai més seré la
mateixa: he pagat un preu molt alt pels teus xantatges i requeriments. Però
també m’has fet sentir orgullosa per ser fidel a la meva consciència, per
seguir aixecant-me després de cada batalla i no renunciar a seguir creient.
Crec que hi ha un futur per mi i per totes les ànimes torturades pels laberints
de la vida. Els laberints tenen una sortida i, tard o d’hora, la trobarem.
Sempre teva,
Maria Montoriol Llopart
Esparreguera,
a 28 de desembre de 2016
