dijous, 26 de novembre de 2015

Estimat diari




Escric aquestes ratlles improvisades per intentar ordenar el caos de la meva ment i entendre el que ha succeït. L’Esperança, la infermera, després d’insistir-li molt i molt, al final, amb gest  resignat  i com si em passés alguna substància il·legal, m’ha concedit la gràcia d’uns quants fulls blancs. I sense saber-ho, m’ha tirat també una corda on aferrar-me i sentir que no estic perdent totalment el rumb. De seguida que els he tingut a les meves mans, he començat  a embrutar-los amb pensaments de tinta, agombolats per la calma que m’intenta injectar el moviment cadenciós del balancí. Temo que aquest material fràgil i verge, potser sí que revesteix un cert caràcter demoníac, ja que és el culpable de que jo estigui aquí confinada. Sí, m’he saltat una part imprescindible per entendre la meva situació, ho sé.

Bé, tornem a començar. Em presento, em dic Angelina, tinc 45 anys, no m’agrada el color blanc, però gronxar-me sobre els balancins, em deleix. I estic tancada en un manicomi. Us preguntareu, per què l’Angelina, una dona madura  a qui no li agrada el blanc (per gustos, colors!) i, en canvi, la tranquil·litzen les cadires mòbils, ha estat senyalada amb una marca roent, profunda i inesborrable? Doncs la veritat és que ni jo mateixa ho acabo d’entendre. Però noto que necessito escopir-ho tot en aquest impol·lut llenç que reclama que el taqui amb els meus confusos sentiments. Potser, quan m’hagi explicat, veuran que sóc innocent i que han comès un terrible error, ja que han tancat a la persona equivocada:

Abans que ocorreguessin els esdeveniments que han desembocat en la surrealista circumstància  actual, jo duia una existència tranquil·la i avorrida. La meva infància va ser d’allò més anodina, ni alegre ni trista. Sóc filla única i els meus pares sempre m’han tractat de manera correcta. No recordo que m’hagin posat les mans a sobre gaires vegades, només quan en feia una de grossa. Però tampoc tinc la sensació d’haver rebut molts afalacs ni carícies. De petita ja era una nena que passava desapercebuda. Les meves notes no eren per tirar coets, però sempre aprovava les assignatures sense dificultats. Jo no destacava en cap aspecte concret i quan vaig acabar els estudis obligatoris vaig decidir posar-me a treballar per tal de deixar de ser una càrrega per la meva família.

Gràcies a la recomanació d’una amiga i encoratjada pels meus pares, vaig entrar a treballar a una botiga de betes i fils ubicada a la meva petita ciutat, Terrassa. No es tractava d’una feina gaire complicada: despatxar a les clientes, realitzar les comandes, quadrar la caixa (tinc bon cap pels números) i ordenar les prestatgeries i els calaixos curulls de llanes de colors, mitges de niló, agulles i botons. Els dies passaven lleugers i tous, com les madeixes que venia a les pacients cosidores. I enmig  d’aquest teixir pausat dels dies, va aparèixer el Jesús. Venia a complir els encàrrecs de la seva mare, que estava malalta i havia de guardar repòs. Des del primer dia em vaig fixar en els seus ulls riallers i en una boca que semblava observar cada un dels meus moviments i que sempre pronunciava  el comentari adient per a fer-me enrogir. Ben aviat va demanar-me per sortir i jo li vaig dir que sí, naturalment.

Al cap de pocs mesos ens vam casar i vam anar a viure junts. Els meus pares van posar el crit al cel. No portàvem ni un any festejant i ja volia marxar de casa? No seria millor que ens coneguéssim una miqueta més? Pensa que la convivència és molt difícil, filla i hauràs d’acostumar-te a totes les seves manies. Encara sou molt joves... Però estàvem molt enamorats i no ens importava res més que estar junts. Tampoc ens suposava cap problema viure en un pis petit, de dues habitacions, menjador minúscul i cuina encara més esquifida. Ens estimàvem i tots ens semblava fabulós, de color de rosa. Ben aviat vam voler ampliar el nostre petit nucli de dos. I després, quan anàrem al metge i aquest ens deia que encara era aviat per pensar en algun problema, que ho seguíssim provant, no ens vam alarmar. No feia gaire que intentàvem tenir fills i seguíem immersos en un núvol, un esponjós núvol de cotó fluix travessat per llampecs que jo no volia veure ni escoltar. Perquè el Jesús era un home intel·ligent, de caràcter i sabia el que era millor per mi. I jo me l’estimava tant que el deixava fer. Les sortides amb les amigues van acabar, ja tenia una edat, m’havia de dedicar a la família. Però la família érem ell i jo, ja que l’anhelada descendència no arribava. I quan el metge ens va dir que jo mai podria tenir fills, vaig sentir com si sempre ho hagués sabut. Era una inútil, una màquina defectuosa. No podria demostrar-li  l’amor que sentia per ell amb el fruit del meu ventre. Mai.

I la nostra vida junts també va començar a emmalaltir. Jo notava que el Jesús cada vegada es distanciava més de mi. Sempre tornava tard de la feina. Les seves mirades ja no em llançaven rialles, sinó que em punxaven amb acusacions. I, dels seus llavis, brollaven àcides queixes en lloc de paraules rehabilitadores. Jo em sentia paralitzada, incompleta i incapaç de reaccionar. Continuava treballant, tenia la casa neta com una patena i complia totes les rutines, com un autòmat. Però em sentia buida, com si m’haguessin extirpat una part de mi. Sabia que l’havia defraudat. I això no m’ho podria perdonar mai. Per això excusava el canvi que s’havia efectuat en ell i pensava que era culpa meva, que la infertilitat era el meu pecat. Em mereixia tot el que m’estava passant. Assumia la meva penitència. Van passar els mesos i els tediosos anys. Fins que un dia vaig començar a flairar la seva traïció i la meva caiguda. Jo, al principi ho negava, no podia creure que m’estigués  enganyant. Però el degoteig d’excuses, les traces de converses telefòniques que jo atrapava quan pensava que estava sol, la seva falta de desig sexual (ell que sempre es vanava de ser insadollable) i les llargues absències, em van evidenciar el que jo no volia ni imaginar.

Va ser llavors quan vaig començar a escriure el diari. No tenia ningú a qui vomitar-li tot el que m’estava passant i el Jesús sempre havia detestat als psicòlegs, cosa de bojos i gent malalta, deia. Jo necessitava desintoxicar-me, treure tot el que estava podrit de dins meu. Per això vaig anar a la llibreria i vaig comprar una llibreta ben gran, de colors llampants. I enlloc d’escriure sobre les meves desgràcies vaig decidir crear-me una nova personalitat. Si escrivia sobre mi, què diria? Avui, demà, demà passat aniré a treballar, netejaré, cuinaré i m’arreglaré en va pel meu marit, que invariablement arribarà tard i no agrairà cap de les meves atencions? No em feia falta reviure els meus dies grisos, sinó evadir-me d’ells. I per això em vaig inventar la Llúcia. Ella era tot el que jo no era: guapa, alta, prima, decidida, segura d’ella mateixa. Vaig construir-li tota una història a mida. Era una dona d’èxit, una empresària que no depenia del seu marit, ja que ella mateixa es pagava els perfums i els viatges. Tenia dos fills adorables: la Jana i el Bru. Vivia en una casa gran i luxosa i no s’havia de dedicar a tenir-la neta, ja tenia criats per fer aquestes desagradables tasques. Conduïa un cotxe descapotable i un cop a la setmana (com a mínim) anava a degustar un deliciós sopar amb les seves meravelloses  amigues. 

Però, ni la ficció més perfecta pot escapar-se de la contagiosa realitat: la Llúcia va esbrinar que el seu home es veia amb una altra dona, més jove i siliconada. I ella no va reaccionar com jo, no. Va sentir que la ira es propagava per cada racó de les seves ben connectades neurones. I  començà a elaborar un exquisit pla de venjança, minuciós i cruel. Primer esbrinaria qui era la dona que estava fent trontollar la seva vida de somni: a on vivia, a què és dedicava i quan i com es veia aquella meuca amb el seu marit. Després s’ocuparia d’ells. Els hi ho faria pagar car, molt car.  

I en aquest punt de la narració interrompo bruscament el meu balanceig, ja que la virulència dels fets em colpeja altra vegada. Em costa escriure el què va passar perquè encara no ho he acabat d’assimilar:

         Durant un dels vespres d’eterna solitud que jo aprofitava per inventar-me una nova vida, va sonar el telèfon. Vaig pensar que seria el Jesús que em tornava a dir que no l’esperés per sopar. Però no era ell. Una veu mecànica i freda va parlar-me des de la realitat exterior. S’havia produït un sinistre. El conductor era el meu marit. Dins l’automòbil, hem trobat dos cadàvers, em van dir quan vaig anar a prendre declaració a comissaria. I les proves presenten certs indicis d’irregularitat, em llençaren. Vaja, que sospitaven que no era un accident fortuït, sinó premeditat. Em van dir que havien d’investigar el seu entorn més proper. És a dir, als seus amics i a mi, a  la seva dona, ja que els seus pares ja no estaven entre nosaltres. I quan van escorcollar el nostre  pis, van trobar el diari. I començaren a disparar-se les sospites i les acusacions. Quan els vaig explicar que m’ho havia inventat tot, que el que havia escrit era només innòcua ficció, no em van voler creure. Tampoc existia ningú que pogués confirmar la meva coartada, ja que, aquell tràgic dia, després de treballar, havia estat tota la tarda a casa, sola. Mentre avançaven les investigacions van decidir  traslladar-me  a una institució mental, ja que, segons ells, jo era un perill per a mi mateixa i pels altres. I allà cuidarien de mi.


I per aquesta raó estic aquí engabiada, per les meves fabulacions. Vaig començar a escriure el diari per tal de no perdre la raó. I la ficció ha acabat erigint les parets de bogeria i perdició que em rodegen. No és irònic això? Però ara que he decidit acabar amb tot, em sento molt més tranquil·la. Estic farta que em diguin qui sóc. De dubtar. De justificar tot el que penso i faig. Ja no em trepitjaran i sacsejaran més. No ho permetré. Ara ja no hi ha cap raó per viure: Jesús ha davallat als inferns i jo he caigut amb ell. I quan abandoni aquest món insà, m’emportaré el que ells més cobegen. Els meus perseguidors, insensibles monstres que dissequen cada circumval·lació del meu cervell amb proves i preguntes, no han aconseguit esbrinar la veritat. Ni ho faran. Perquè el que ells desconeixen és que no han trobat l’autèntic diari. Les meves memòries estan amagades a un lloc que la seva limitada imaginació mai descobrirà. I jo, m’emportaré aquest secret a la tomba.




Maria Montoriol Llopart

Esparreguera, a 25 de novembre de 2015.



1 comentari:

  1. Aquest és el relat que he escrit pel taller d'escriptura creativa del Sant Baró que es va realitzar el passat 9 de novembre a la Biblioteca d'Olesa. Espero que el fruïu!

    ResponElimina